09/09/2021

Què llegeix la classe dirigent?

2 min
Sessió de control al Congrés dels Diputats

BarcelonaL’1 d’agost un diari del país va publicar una enquesta en què dones i homes del món de l’economia, la política, els negocis i les finances deien quin llibre s’endurien per vacances. La primera impressió que es podia extreure de les seves respostes era que tot aquest personal que “va per feina” –de fet, són els amos del cotarro, no ens enganyéssim– no aprofita ni tan sols les vacances per entrar en una dimensió que no solament els resulta desconeguda, sinó que consideren inexistent.

Una ministra deia que llegiria L’infinit dins d'un jonc , d'Irene Vallejo , i la tria és una de les poques que frega la tradició humanística del nostre continent. Tanmateix, qualsevol llibreter ben informat hauria pogut aconsellar a la ministra mitja dotzena de llibres sobre la història del llibre molt millors que el digest amb encenalls de cursileria en què consisteix el llibre d’Irene Vallejo. Però ja és alguna cosa. Al·leluia, cristians!

El vicepresident d’un banc va dir que s’emportava Vida i destí, de Vassili Grossman, un dels bons (no grans) autors russohebreus del segle XX que incideix en la persecució a mort dels jueus i de la seva cultura durant bona part del segle XX. També és cosa d’agrair; però dos llibrets tan breus com Si això és un home, de Primo Levi, o El llarg viatge, de Jorge Semprún, que són literatura de primera categoria, li haurien fet molt més de profit.

El president d’un altre banc triava l’Assaig sobre la ceguesa, de l’autor José Saramago (o de l’escriptora Sara Mago, segons com ho entengueu), que posseeix una fama del tot immerescuda: tota la seva obra és una enorme catàstrofe literària. És molt bon senyal que Pepe Álvarez escollís Tierra de campos, de David Trueba (Anagrama), com ho és que Javier Hernani s’emportés el llibre de Lewis Lockwood, Beethoven. The music and the life, que entra de ple en la cultura espiritual, la que es troba als antípodes del capitalisme, les empreses i la política contemporània; o que un home d’Endesa volgués llegir una biografia de Felip II, perquè amb ell i el seu successor –com molt bé va diagnosticar Cervantes– va començar el declivi d’un imperi que, des d’aleshores, no ha deixat d’anar pel camí del pedregar.

Moltes altres personalitats es decantaven, de fet, per llibres que no hauran fet sinó confirmar-los en la línia de la seva ètica i de les seves actuacions al llarg de tota la resta de l’any. Aquesta és la qüestió: només l’art, i la literatura entre les arts, obre a la gent unes dimensions desconegudes que quasi tots els rectors de la vida política i financera fan tot el possible per ignorar.