BarcelonaLa literatura que es publica en un país en un determinat moment és segurament una bona radiografia de les neurosis d’aquest país. Donant un cop d’ull a les novetats ingents del trimestre literari (continua sent impossible seguir el ritme de publicació), em crida l’atenció l’omnipresència d’un tema: la supervivència. No és una moda. És una necessitat. La fixació temàtica que inunda el mercat és un reflex del nostre estat psicològic col·lectiu.

Podem començar pels llibres més obvis, és a dir, els que transcorren en mons distòpics o apocalíptics que es regeixen per unes normes diferents. Són el retrat de la incertesa terrorífica que vivim davant l’enfonsament del món que coneixem i del fet que no hi ha res on agafar-se. En aquesta categoria, hi podríem ficar llibres com Unes ganes salvatges de cridar (Marc Vintró), La plantilla (Olga Ravn), Profecia (Raül Garrigasait), Contra el món (Pere Antoni Pons), Les ombres fugaces (Christian Guay-Poliquin) i Solastàlgia (Ada Castells).

Són cosins germans d’aquests llibres els que ens parlen de com sobrevivim a la guerra o al moment històric. La temàtica no deixa de ser la mateixa, amb la diferència que, mentre que els que esmentava més amunt parteixen de situacions fictícies, aquests ens submergeixen en la realitat. En serien bons exemples L'home dalt del pont (Günther Anders), La llarga migdiada de Déu (Pep Coll) i Una història és una pedra llançada al riu (Mònica Batet).

Un altre tema recurrentíssim dels últims anys és el de la maternitat i aquest semestre no n’és una excepció. Per què s’escriu tant sobre la maternitat? Perquè tampoc sabem com sobreviure-hi. Si dic tant és perquè, sense esforçar-m’hi gaire, se m’acuden vuit o deu títols recents. Acceptació, rebuig i negociació de la maternitat, avortament, bones mares vs. males mares, reconeixements i acusacions: ja hem explorat tot el ventall de possibilitats, però és curiós que les dones escriguin tant (massa?) sobre maternitat i els homes escriguin tan poc sobre paternitat, com a molt ens parlen també de la maternitat (un mansplaining de manual?). Potser els convindria llegir un assaig esplèndid que es va publicar fa poc a casa nostra: La voluntat de canviar, de bell hooks, o com sobreviure a una certa concepció de la masculinitat. Entre les novetats en aquesta línia trobem La feina d’una vida (Rachel Cusk), Les nostres mares (Gemma Ruiz) i Mater (Martí Domínguez), que també podria caure al sac de les distopies.

Sobreviure a la desgràcia

No ens falten tampoc relats sobre com sobreviure a la desgràcia, amb Aterratge (Eva Piquer); a l’adolescència, que no deixa de ser una desgràcia fixa en la vida de qualsevol, amb El dia de la balena (Melcior Comes); i a la família, que és la desgràcia que ens arrossega a tots al psicòleg, amb L'aigua del llac no és mai dolça (Giulia Caminito), Materials de construcció (Eider Rodríguez) i No robaràs (Josep Girós). Fins i tot podríem llegir Consum preferent (Andrea Genovart) i Dietari sentimental (Júlia Bacardit) en clau de supervivència a la ciutat o Vigila amb mi (Anna Carreras) com una novel·la sobre com sobreviure a la mediocritat. Es va fent evident que la vida humana és mala de dur.

Fa poc Esteve Miralles publicava un extens article titulat "Retòriques de l’ansietat, i de la pietat", on analitzava l’ansietat com a tendència temàtica en les produccions culturals del 2021, també en literatura. Som al 2023 i la tendència continua. La qüestió és com sobreviure a nosaltres mateixos. La salut mental, l’angoixa, la depressió, les trobem en novetats com Internament (Mònica Ramoneda), Eufòria (Elin Cullhed) i Les cares (Tove Ditlevsen). No crec que a curt termini el tema vagi de baixa. Sort que tenim filòsofs com Byung-Chul Han que periòdicament ens donen pistes per sobreviure eficaçment al capitalisme: la darrera entrega, Vita contemplativa, ens vol convèncer de les virtuts de la inactivitat.

Així que ja ho veieu, forçant-ho una mica (ho reconec), la supervivència travessa una bona part del que es publica ara mateix a casa nostra: autors d’aquí i de fora, ficció i assaig, novetats i llibres escrits fa dècades (Cusk, Ditlevsen) que molt significativament decidim (necessitem?) publicar ara.

Diuen que els somnis són la manera que té el nostre cap de preparar-se per al futur, perquè hi assagem les nostres reaccions, com si fossin una mena d’entrenament per als monstres de la vida real. Se m’acut que la literatura fa exactament el mateix: és allà on assagem el futur i mirem de trobar camins possibles per justificar el nostre optimisme o el nostre pessimisme. I per apaivagar unes pors que no paren de créixer i que cada dia són més impossibles de vèncer.