BarcelonaLes novel·les del quebequès Christian Guay-Poliquin (Saint-Armand, 1982) expliquen històries de supervivència en entorns naturals extrems. Llegint-les, es pot arribar a sentir el fred inclement dels boscos canadencs. Les ombres fugaces (Periscopi, 2022), la seva tercera novel·la, arrenca amb un home que avança enmig de la neu, encara amb seqüeles d'un accident de trànsit. Vol arribar fins a la casa on viu la seva família, però el camí és ple de perills. "Està obsedit, creu que la seva vida canviarà quan sigui amb els tiets i cosins", explica l'autor, que ha passat per Barcelona per presentar el llibre al Festival 42 i a la llibreria Ona. Durant el trajecte es troba amb un nen d'uns dotze anys, l'Olio. "El nen ensenya a l'adult –afegeix–. No té por dels altres ni d'assumir riscos. És com una mena de Petit Príncep, però al revés: en comptes de ser lluminós, amaga coses, no s'hi pot acabar de confiar".

A més de fer el camí junts, l'home i el nen establiran una relació especial, fins al punt que s'acabaran estimant com un pare i un fill. La paternitat és, precisament, un dels motors de la narrativa de Christian Guay-Poliquin, que va debutar l'any 2013 amb Le fil des kilomètres [El fil dels quilòmetres]. "Allà, el personatge principal creuava tot el país per trobar el seu pare –recorda–. És un home al límit, que a més es troba al mateix món d'El pes de la neu [Periscopi, 2019] i Les ombres fugaces, on hi ha hagut una apagada elèctrica que, en comptes de representar l'apocalipsi, el que fa és canviar la manera que té la gent de relacionar-se entre si". També a El pes de la neu dos homes, un de jove i un de molt més gran, estaven forçats a conviure en una petita cabana aïllada enmig d'una tempesta. "El meu pare va morir quan jo tenia 16 anys i això m'ha marcat com a escriptor –reconeix–. Mai no he escrit des d'un punt de vista autobiogràfic, però és inevitable que aquest element aparegui. De fet, les relacions de paternitat que exploro no són biològiques i es donen en contextos especials i en situacions adverses".

Llums i ombres dels mites familiars

Guay-Poliquin posa els personatges en situacions límit que, no obstant això, no sonen exagerades. Defineix les seves novel·les com thrillers existencialistes. "La por de tenir gana o de patir genera conflictes més importants que la mateixa escassesa d'aliments –diu–. No m'interessa tant escriure una novel·la sobre algú que mata algú altre per aconseguir un tros de pa, sinó sobre el fet que se senti amenaçat. El temor de la fi del món és més efectiu que la fi del món en si".

Quan l'home i el nen troben la família, no satisfan les expectatives que tenien. "Idealitzem qui estimem, potser és inevitable –explica–. Les ombres fugaces és una novel·la sobre la caiguda dels mites familiars. Es van engrunant a poc a poc. Ni són invencibles com creies, ni són tan agradables com pensaves". El vincle entre els dos protagonistes que s'han trobat per atzar enmig del bosc acaba sent més fort que els lligams de sang amb els tiets i cosins. "Quin futur té, una família que es troba tancada en si mateixa enmig de la natura? –es demana Christian Guay-Poliquin–. L'home i el nen creuen que el futur, si existeix en un lloc concret, serà a la vora del mar".

Amb aquesta novel·la, l'escriptor està convençut que tanca una etapa creativa. N'obrirà una de nova tan bon punt entregui la tesi doctoral al gener. "La tesi va de narratives sobre boscos i d'històries de caça, potser per això a Les ombres fugaces la natura hi és tan important, com passava a les novel·les anteriors –admet–. L'única cosa que puc avançar del pròxim llibre, que ja tinc totalment pensat, és que hi seran importants les feines manuals".