BarcelonaMelcior Comes (sa Pobla, 1980) va escriure el primer esborrany d'El dia de la balena mentre treballava en l'edició de Tots els mecanismes, que va publicar Proa fa tot just un any. Si en l'anterior llibre optava per un calidoscopi de narradors –i pel format llarg: 640 pàgines–, ara presenta la seva primera novel·la en tercera persona, ambientada al poble costaner mallorquí de Can Picafort els anys 90 i protagonitzada per un adolescent de 14 anys, en Martí Suau. Aconsegueix encapsular en tot just 200 pàgines un món sencer, amb mitja dotzena de personatges difícils d'oblidar, entre els quals hi ha, a més del protagonista, el seu millor amic, la mare, els propietaris d'un supermercat de poble i un director de cinema italià retirat, l'enigmàtic Fulvio Vorgo.

Vas viure en primera persona, i amb l'edat d'en Martí, aquella Mallorca dels anys 90.

— Hi ha un moment de la vida en què comences a mirar enrere. Aquí m'interessava la Mallorca de l'estiu del 1994, amb un personatge de 14 anys que ja ha deixat enrere la infància i es comporta com un adult. Eren els anys posteriors a la caiguda del Mur de Berlín, encara es respirava el superèxit de les Olimpíades de Barcelona i Mallorca vivia entre l'eufòria i la garreperia.

Al llibre, el turisme ja ha canviat una bona part de l'illa. El pare d'en Bibi, que és taxista, té clients tot el dia, els Pocoví s'han enriquit gràcies al supermercat que tenen i ara lloguen pisos...

— A Mallorca hi va haver gent que va passar de no tenir res a aprofitar l'oportunitat de ser riquíssima. Aquella mena de capitalisme feia que si tu no decidies parar, podies treballar 24 hores. Això creava una sensació de desassossec que s'encomanava.

Vas criar-te en aquest ambient. "Volem el millor i tanmateix no aconseguim res", llegim a la novel·la.

— Vaig criar-me amb l'ànsia de menjar-me el món, un joc de tot o res bastant estressant i demencial. En aquesta novel·la tot és biogràfic. Tant els esdeveniments que hi explico com els personatges existeixen. L'única cosa que he fet és endreçar-los en forma de trama, d'encadenar-los sota les lleis de la causa i efecte... He contat el que hi havia sota la meva finestra, però transfigurant-ho, ennoblint-ho o degradant-ho segons em convenia.

Hauries pogut escriure un llibre de memòries o una autoficció, en comptes d'una novel·la. Per què no ho has fet?

— Una cosa és cantar amb autenticitat i l'altra és cantar bé. S'ha de tenir alguna cosa més que bona voluntat perquè això últim passi. Parteixo d'uns elements reals per construir una intriga i uns personatges i anar administrant la informació. És artificiós, tot això? Potser sí, però és en l'artifici on mostrem que som escriptors.

El dia de la balena és una història plena de descobertes.

— El dia que troben la balena morta a la platja, les coses comencen a canviar i a enrarir-se. En Martí viu en una casa que és un funeral continu: la mare ha quedat llastrada pel divorci –es queda tot el dia estirada al llit, en ple estiu, vestida gairebé d'hivern–, el pare reapareix de tant en tant però el fill el defuig, i té una relació complicada amb la germana.

És una novel·la sobre els efectes d'un divorci.

— A casa no en parlen mai, del divorci, és una gran mentida col·lectiva. En Martí hi va posant mentides a sobre: comença a treballar al súper dels Pocoví falsificant el DNI, condueix una moto sense tenir carnet i fins i tot arriba a robar.

Hi ha un moment en què la mentida s'ha fet tan grossa que ha de fugir.

— M'encanten les pàgines de la fugida amb moto. El noi se sent sol, perdut, abandonat i criminal.

Aquell estiu també comença a intuir què pot ser l'amor.

— La descoberta de l'amor és important, però encara ho és més la por que fa. Durant l'adolescència hi ha una sèrie d'estats emocionals intensos que molts de nosaltres encara no sabem controlar.

Hi ha alguns elements característics d'aquells anys molt ben triats, com ara la moto Piaggio, el VHS, el gust dels adolescents per la Coca-Cola amb gel i aquell estrany contacte entre la realitat i la cosa fantàstica.

— Un dels meus referents era Compta amb mi, una adaptació cinematogràfica d'una novel·la de Stephen King amb River Phoenix. Els protagonistes són quatre nens que s'escapen per trobar el tonto del poble, que ha desaparegut, i així guanyar notorietat. Hi ha una idea de la infantesa com una etapa de la vida encantada que m'agrada...

En Bibi creu en els monstres i té al cap la llegenda del Peix Nicolau. ¿Seria possible, això últim, si el llibre passés ara?

— És una bona pregunta. Segurament no. En Bibi encara viu dins les rondalles, els mites clàssics...

I aquests interfereixen al llibre amb els monstres del cinema de terror del misteriós Fulvio Vorgo, que viu a la casa que abans havia estat de la família d'en Martí.

— Aquest personatge era una manera de transfigurar la realitat amb la intenció de donar-li una aura especial. Als 90 vèiem pel·lícules com La matança de Texas i Holocaust caníbal. Corria la llegenda que si veies aquesta última et moriries.

Hi ha també el món del heavy metal.

— Les gorres d'Iron Maiden eren molt populars. Hi havia uns brasilers que feien furor i que es deien Sepultura. En aquella època, quan agafava un llibre de Lovecraft, no entenia tanta morbidesa i la repetició constant d'adverbis. Tot era tan escabrós que acabava cec.

L'adolescència era també conduir una moto clandestinament o quedar fascinat pels cotxes cars, inassequibles.

— Hi ha un detall revelador, en aquest sentit. En Franc, el germà gran d'en Bibi, té a l'habitació un pòster de la Mare de Déu de Lluc al costat d'un altre d'un Ferrari Testa Rossa. El Ferrari va ser l'autèntic animal mitològic dels 90. A tots ens fascinava, però mai no n'havíem aconseguit veure cap al carrer.