BarcelonaHe llegit No robaràs, de Josep Girós (La Segona Perifèria). És un llibre que et regira com un mitjó, per diversos motius. Primer, perquè parla sobre els infants robats, durant el franquisme i després. És surrealista i desolador que fets tan greus siguin silenciats sistemàticament quan s'intenten denunciar (ja ho diu l'autor, la guerra va acabar l'any 39 i el robatori de nadons es va allargar fins ben entrada la democràcia; això només es pot sostenir si al darrere hi ha un Estat que n'és còmplice, per acció o per omissió).

Però, a banda, No robaràs m'ha remogut per com Girós narra aquests fets. Una història es pot explicar de moltes maneres diferents, però l'autor fa honor al que relata i escull un narrador implacable, que no et deixa respirar perquè robar un infant no ha de deixar espai a l'eufemisme (sort dels excursos, que et permeten agafar una mica d'aire i continuar).

És habitual que les persones adoptades iniciïn la recerca dels orígens un cop els pares adoptius han mort. El narrador de No robaràs comença a escriure quan el pare adoptiu és mort i la mare té demència. No sé si això li ha facilitat sentir-se alliberat de càrregues emocionals i poder escriure sense culpa ni remordiment. O, ben al contrari, li ha estat més complicat, ja que ser inclement amb els morts i els malalts fa de mal veure, especialment en un país com Catalunya, tan avesat a la hipocresia.

A Twitter s'observa sovint un fenomen que em fascina, el postureig ètic (virtue signalling, en anglès); és a dir, persones que fan ostentació de valors morals o de compromís amb una causa per semblar bona gent, però que, en realitat, no fan res per canviar la situació que denuncien. Girós, a través del seu narrador, fa tot el contrari, perquè escriu sense amagar-se, sense voler ser agradós o que el perdonin. L'autor fa servir un narrador que està tan a prop d'ell que podria ser ell mateix, i li rebufa tres pobles si cau bé o malament. Les seves accions, tot i així, no acompanyen les paraules perquè, encara que els pares del protagonista no guanyarien la copa als millors progenitors de l'any (de fet, serien imbatibles si existissin uns Razzie versió familiar, com ho és el senyor aquell del concurs de calçots), ell els acompanya fins al final dels seus dies.

S'ha de ser valent per fer el que Girós ha fet en aquest llibre. Com a escriptora, si puc encarar els meus textos amb un terç de la valentia i l'honestedat que ell gasta, em donaré per més que satisfeta.