12/11/2021

L’amor és un perill

3 min
Ana Pessoa

L’època en què llegíem amb una avidesa lliure de prejudicis

Que llegir és el meu verb preferit és una veritat de tota la vida que se’m devia consolidar durant l’adolescència. Perquè sempre m’havia agradat molt perdre’m dins dels llibres, però va ser a partir dels dotze o tretze o catorze anys quan les lectures em van sostenir com els contraforts a la paret. Em van evitar caigudes dins de pous fondíssims. Sort en vaig tenir, dels llibres. I de la manera com els llegia: engolint-los, entrant-hi sense prejudicis, absorbint-los amb totes les cèl·lules. Crec que mai després he tornat a llegir amb aquella intensitat de vida o mort, amb aquella entrega absoluta. No hi ha res que m’agradi més que llegir, però enyoro l’època en què els condicionants amb prou feines existien i alguns llibres em quedaven marcats com tatuatges a la pell i més endins.

Aquesta setmana i durant dues hores llargues he recuperat la lectora que vaig ser. He entrat dins d’una novel·la juvenil (sí, l’etiqueta fa certa nosa i un nano amb bagatge lector hauria de poder afrontar qualsevol text, però tampoc podem negar que es fan novel·les pensades expressament per als lectors adolescents) i he tornat a tenir tretze o catorze anys. Quin plaer. Reconec que un cop llegida me l’he mirada de nou amb ulls adults, però aquelles dues hores ja no me les treu ningú.

La meva regressió transitòria a l’adolescència l’ha propiciada la novel·la Mary John, escrita en portuguès per Ana Pessoa (Lisboa, 1982) i il·lustrada amb un estil molt adient –quin goig d’edició–per Bernardo P. Carvalho. La traducció al català és de Mercè Ubach. L’ha publicat L’Altra Editorial a L’Altra Tribu, una col·lecció que s’adreça a lectors de 12 a 16 anys i que sospito que es deu estar convertint en segell insígnia d’uns quants joves dels que necessiten que els llibres els sustentin. Em consta que encara n’hi ha, en conec algun de prop.

Un empoderament feminista i uns adults massa perfectes

Mary John narra, com si fos una carta molt llarga, tot allò que passa pel cap i pel cos de la Maria João, una noia enamorada de l’amor romàntic que projecta massa coses en el Júlio, el seu amic d’infantesa. “El llibre, sense ser un pamflet, és en essència la història d’un procés d’empoderament i això el fa profundament feminista”, diuen les editores. I sí, l’obra pot tenir aquesta lectura. Perquè la Maria João (a qui només en Júlio anomena Mary John) es transforma al llarg del llibre i acaba entenent que ha d’engegar a fer punyetes el seu estimat Júlio, tot i que troba la força per fer-ho gràcies al Daniel, un noi que la sap tractar millor. Diria que el llibre seria encara més feminista si la protagonista aconseguís empoderar-se sola i si trenqués de debò amb la mitificació de l’amor romàntic, cosa que no fa. Però bé, la història funciona i t’arrossega, està escrita amb molta gràcia i a l’adolescent que porto dintre li ha encantat.

Com que l’adolescència em queda lluny i l’experiència de tenir fills adolescents no tant, no he pogut no fixar-me en el comportament tirant a modèlic dels adults que envolten la narradora. Quan saben que té nòvio, la mare li diu “la mestressa del teu cos ets tu” i l’àvia ho remata: “Ets la mestressa del teu cos i de la teva voluntat”. Un consell perfecte, esclar, que no sempre surt així de ben dit a la vida real. El pare de la Maria João li regala una de les frases més certes del llibre: que l’amor és bonic i alhora aterridor. Ella intenta discutir-li l’afirmació, al·legant que o és bonic o és aterridor, que no pot ser totes dues coses, i el pare replica amb les paraules justes: “Sí que pot ser totes dues coses. Imagina un congost. Un precipici. Un penya-segat. És bonic i alhora aterridor. Pots caure. Pots morir. Però en realitat és bonic”. I conclou: “L’amor és un perill”.

Si no són adults impecables, poc els falta. Quan els meu fill adolescent llegeixi aquesta novel·la, es preguntarà on coi es compren els pares així.