BarcelonaAlegria, i no perquè sigui festa major, sinó perquè, tiruliruliruli, tiruliruliruló, en Jordi Puntí és el guanyador. I és que dimarts, al Teatre Nacional de Catalunya, a la Nit de Santa Llúcia, la Nit de les Lletres Catalanes que organitza Òmnium, hi havia una alegria festiva i bastant col·lectiva, que tenia relació directa amb el guanyador del premi Sant Jordi, l'escriptor Jordi Puntí. Una mica abans de l'acte molta gent ja sabia que era el guanyador (just abans s'havia fet una roda de premsa), i només arribar em vaig anar trobant amb moltes cares somrients, que em comentaven com estaven de contents, que hagués guanyat en Puntí. Era una alegria molt sincera i bonica de viure, en un sector no sempre generós. Semblava que tothom, jo inclosa, se n'alegrava per ell. "I quines ganes de llegir-lo!", dèiem també.

Se'l veia content, esclar, durant el seu discurs. Va fer agraïments diversos, però m'agrada destacar el que va dedicar a una emocionada "Steffi" (Kremser), "la meva primera lectora, la meva companya de vida", que Puntí deia que l'havia animat a escriure durant molts anys, encara que això li suposés "aguantar com li donava la tabarra amb el músic Xavier Cugat". I és que feia nou anys que l'escriptor de Manlleu s'havia fixat en el personatge per escriure'n alguna cosa. Ens va fer riure quan va explicar que havia conviscut tant de temps amb el narrador de la seva novel·la i amb el músic que més d'un cop havia estat a punt de posar-se perruca i adoptar un chihuahua. Va parlar de Cugat com d'un gran fabulador, que explicava les mentides que fes falta per ser feliç i famós, i això coincideix amb una cosa que sempre l'ha atret: "El poder que la ficció té sobre les nostres vides, les de tots". Per acabar, es va treure de les butxaques el títol del llibre, Confeti, i, llançant-lo cap amunt, va exclamar "Llarga vida a la literatura!", enmig de molts aplaudiments.

"Teniu l'Univers fet una merda"

El discurs que va fer el president d'Òmnium, Xavier Antich, s'hauria pogut resumir amb un "llarga vida a la lectura", que és el que va reivindicar, amb el seu habitual entusiasme contagiós. Deia una cosa molt certa: "Llegir és un acte de resistència contra les urgències que ens apressen, perquè ens obre, en el vertigen del temps quotidià, un altre temps". Dimarts vam tenir una mica aquesta sensació de bombolla, però alhora em va agradar molt com s'hi va anar colant "el temps quotidià", o, directament, la realitat. La poeta Mireia Calafell, guanyadora del premi Carles Riba amb Si una emergència (i quines ganes de llegir-lo, també), parlava de la fi del món, però de quin? "I si caduca un present on encara hi ha qui no pot ser qui vulgui, i estimar qui vulgui? I si el món que està arribant al seu final és el món de la violència masclista? I si el que s'exhaureix d'una vegada per totes és el món dels genocidis com el que ara mateix, en aquest instant, imposa l'horror i bombardeja Palestina?" Grans aplaudiments.

També les dues presentadores de l'acte, "les grans lletres catalanes Ç i L·L", interpretades per Meritxell Huertas i Anna Barrachina, havien fet referència al conflicte. De fet, només començar van dir-nos que venien a salvar aquest món, perquè "teniu l'Univers fet una merda". Ens van informar que n'hi ha d'altres on tot va millor, fins i tot algun on la cultura és molt important. Ara, el meu preferit és un univers on ens van dir que "totes les persones són Màrius Serra". Meravella. M'agradaria anar-hi, seria el més a prop que estaré mai d'encertar un Enigmàrius.