Així ho llegim als Pensaments de Pascal: “Le moi est haïssable”, el jo és odiós. Però heus ací que una bona part dels periodistes i col·laboradors dels diaris del país escriuen els articles en primera persona: “Jo vaig veure tal cosa...” “He estat testimoni de...” “Vaig anar a tal lloc...” Hi ha diaris molt solvents al món que prohibeixen a periodistes i col·laboradors fer servir aquesta primera persona. Vejam per què.

Un lingüista del segle XX de molta anomenada, Émile Benveniste, solia estudiar-se a la universitat fins que un catedràtic estrambòtic, malgrat la seva gran intel·ligència, va substituir l’estudi de Chomsky, Hjemslev, Coseriu o Martinet per l’estudi del “llenguatge gestual”, que és aquell sistema de signes que ens fa tan semblants als ximpanzés i els goril·les.

Benveniste, doncs, deia que la primera persona gramatical, especialment del singular, trasllada el lector a un domini privat, particular i, per tant, enormement limitat: quan un llegeix qualsevol cosa en primera persona —no la poesia, que té llicències— es troba tancat en un àmbit molt determinat, que fa impossible la projecció del lector a una zona àmplia i universal. És l’efecte psicològic i epistemològic que genera sempre la primera persona.

Per contra, el mateix estudiós de la llengua considerava que la tercera persona —“ell/ella, ells/elles”— projectava el lector cap a un espai ampli i comú, en el qual li resultava fàcil situar-se en el lloc general propi d’aquells pronoms i formes verbals. Amb altres paraules: la tercera persona era sempre la garantia d’un punt de vista universal, no discriminat, i equivalia, segons Benveniste, “a totes les persones i a cap en particular”.

És l’eficàcia de la major part de les novel·les o les cròniques històriques: han emprat quasi sempre la tercera persona i rarament la primera. Una excepció és Proust, que va tenir l’habilitat de fer servir el “jo” —“Durant molt de temps em vaig ficar al llit d’hora”, i així durant milers de pàgines— sense que el lector tingui mai la impressió que aquell “jo” l’expulsa de la narració. Però s’ha de ser un número 1 de les lletres per aconseguir el que va aconseguir Proust. Rodoreda no se’n va sortir.

Com s’ha dit —no “com he dit”—, ara hi ha una munió de redactors als diaris que ho despatxen tot en primera persona, com si fossin homenots i dones de la més gran importància: Irene Solà, per citar un exemple aclaparador, tota ella una variant del mite de Narcís.

¿Què li importa, a qualsevol lector, la vida i les experiències d’un “jo”? Tirem, doncs, cap a la tercera persona, que és la més amable, oxigenada i habitable que pugui trobar-se en el gènere humà.