Així eren denominats els homes que, al segle XVIII, s’encarregaven de protegir les dones casades, nobles o de l’alta burgesia, en determinades ciutats d’Itàlia. Era un protocol relacionat amb la institució matrimonial, com n’hi ha hagut d’altres al llarg de la història d’Europa, que demostren com han estat de variables els costums eròtics al llarg de la història. En realitat, el cicisbeo s’assembla molt a la devoció per la dama que observaven els trobadors perquè, almenys al començament de la institució, aquests “acompanyants” fruïen de la màxima confiança per part dels marits corresponents. Més endavant, com era previsible, van néixer fills que no ho eren del marit legalment instituït, sinó d’aquests companyons que, amb el temps, agafaven tant d’afecte a les dames senyorívoles que hi practicaven una relació excessivament intensa. El teatre de Goldoni és ple d’aquesta figura, i també es troba a Les noces de Fígaro, de Mozart, o a La italiana a Alger, de Rossini.
El cicisbeo havia de protegir les dames casades de possibles inconveniències, les havia de defensar, les acompanyava a passejar, al teatre i a l’òpera quan calgués, i fins i tot accedia a les dependències privades de les dames i en supervisava la toilette. Convenia, a més, que fossin homes ben plantats, intel·ligents i amb bona conversació per ajudar la dama, si mai era necessari, a desenvolupar-se en societat dins els paràmetres que eren habituals en aquells medis de caire aristocràtic. El marit no havia d’estar-ne gelós, de la mateixa manera que el senyor del temps cavalleresc no havia de mostrar gelosia en la situació equivalent, al segle XII: això hauria significat desmerèixer, humiliar i tot, les virtuts de les dones.
A l’Orient, i durant molts segles, la custòdia de les dones va anar a càrrec dels eunucs, és a dir, homes castrats, que era un sistema amb tota mena de garanties des del punt de vista de les relacions carnals. Tal com va evolucionar la institució del cicisbeo a Itàlia, no hi ha dubte que els orientals van ser molt més cauts i previnguts.
Amb l’arribada del Romanticisme a Itàlia, com quasi pertot, va entrar-hi la moda de l’amor-passió, amb un component quasi religiós que va trobar insolent la presència pública d’un acompanyant permanent d’una dona casada. A més, el puritanisme burgès -cada cop menys visible en els costums eròtics, avui, entre les persones joves- va acabar d’eclipsar aquella figura tan curiosa.
També l’expressió francesa faire l’amour, copiada de la italiana fare all’amore, va canviar de sentit. Fins ben entrat el segle XVIII eren expressions que equivalien a “fer la cort”, o “festivar” una noia. Després l’expressió va tenir cada cop més el sentit d’una cosa més elemental, que la gent normal anomena “follar” o “ joder ”, paraules que són dignes hereves del llatí fodere. Perquè l’amor i el sexe poden anar perfectament per separat. Sant Pau va ser el primer que va considerar que les dues coses havien d’anar juntes, i potser va fer més mal que bé a la felicitat de l’Occident cristià.
