D’entrada vull deixar clara la meva admiració per Josep Ruaix i l’extraordinària feina que ha fet i fa -amb envejable lucidesa i diligència- per mantenir i millorar la qualitat del català. Algun cop li he criticat un punt de rigidesa que, al meu parer, no facilita el domini de la norma, però això no impedeix que el consideri un mestre i que mantinguem una relació cordial. Ara bé, treballa tant i diu tantes coses que resulta inevitable, enmig de moltes coincidències, algun petit desacord. Seria el cas del tema d’avui, en què curiosament soc jo qui defenso l’actual normativa i ell qui la qüestiona. És una dissensió de matís que em sembla interessant explorar perquè hi detecto un dels excessos del fabrisme, l’anomenat logicisme : la voluntat de millorar la llengua fent-li fer unes nítides distincions que en la llengua real no són tan nítides. Fabra és logicista sobretot en sintaxi, però també en lèxic. Dos dels grans fabristes actuals -Jordi Ginebra i Mila Segarra- consideren que és un dels seus (pocs) defectes. I és un defecte no només perquè la llengua funciona igual de bé sent menys distintiva sinó, sobretot, perquè millorant la llengua genuïna allunya la norma de la intuïció i la fa innecessàriament més difícil.

Entrem en matèria. Ruaix condemna -considera incorrecte- l’ús d’ aviat volent dir d’hora en les frases “A casa sopem aviat” i “He arribat massa aviat: encara era tancat”. I jo estic d’acord amb la norma actual -recollida al DIEC2 i la GIEC-, que les considera correctes. La posició de Ruaix té un il·lustre precedent: l’article Aviat i d’hora que Albert Jané va publicar el desembre del 1978 en la seva famosa columna El llenguatge del diari Avui. Per a Jané, aviat significa “sense trigar gaire” i d’hora “a una hora relativament poc avançada” i, per tant, cal dir “Em llevo d’hora” o “Dino d’hora” i no pas “Em llevo aviat” i “Dino aviat”.

Ruaix invoca l’autoritat de Fabra per defensar aquesta nítida distinció. Ens diu que el Fabra defineix aviat com a “dins poc temps, sense tardar” i prou. No ens diu, però, que un dels exemples que hi ha darrere d’aquesta definició -i que trobem també a la fitxa escrita a mà pel mateix Fabra- és “Avui has vingut més aviat que ahir”.

Si intenteu substituir l’ aviat d’aquest exemple per “dins poc temps” veureu que és impossible. En canvi, el podem substituir perfectament per “d’hora”. El cert és que aviat només pot voler dir “dins poc temps” si l’acció del verb és de futur. “Vindré aviat” equival a “Vindré dins poc temps”, però “Ha vingut aviat” equival a “Ha vingut d’hora”, i és un ús que cap parlant troba estrany i que té l’aval inqüestionable de la fitxa manuscrita de Fabra.

Els redactors del DIEC2 es van adonar que l’exemple “Avui has vingut més aviat que ahir” no podia formar part de l’accepció “dins poc temps” i el van posar en l’accepció -creada ad hoc - “1 2 adv. D’hora”. És per respecte a la lletra de Fabra, i per evitar incórrer en una flagrant inconsistència, que van crear la nova accepció. La distinció fabriana entre aviat i d’hora que invoca Ruaix és inexistent, però cal admetre -en descàrrec seu i de Jané- que sí que respon a un logicisme ben present en l’obra fabriana. El mateix logicisme que, en lèxic, el portava a distingir entre destí i destinació o espoli i espoliació. Dues distincions que els diccionaris han deixat de fer amb molt bon criteri.

Ruaix, per contra, afirma que aquesta accepció del DIEC2 només respon a la voluntat de recollir un ús valencià, que compara amb el de be llota per gla. Per a Ruaix, doncs, sembla que l’ús d’ aviat amb el sentit de d’hora hauria de sobtar tant, en català central, com l’ús de bellota per gla. Però quan Ruaix, com a corrector de la Bíblia interconfessional, es troba la frase “I cada dia sortia aviat de casa a vigilar el camí per on havia marxat el seu fill” ( Tb 10,7 ), la deixa intacta, cosa que segur que no hauria fet si hi hagués trobat bellota.

Per acabar, només vull remarcar que les paraules aviat i d’hora només es fan anar en alguns dialectes. El mateix Ruaix ja esmentava l’ús de prompte i enjorn en els dialectes valencians. I hi ha molts altres usos dialectals que aquí, per falta d’espai, no puc comentar. Però val la pena destacar que els mallorquins utilitzen aviat amb el sentit de de pressa, un sentit que recull el DIEC2 (com sempre, sense cap marca dialectal). De fet, l’ús d’ aviat i d’hora ni tan sols és viu en tot el dialecte central. En bona part del Camp de Tarragona tota la vida s’han aixecat aviat -i mai d’hora- perquè a Reus o la Selva del Camp l’ús tradicional d’ aviat s’acosta molt al sentit que té d’hora a Osona o al Moianès, i per a bona part del sentit que té aviat en estàndard feien anar -i encara fa anar la gent més gran- alego.