La memòria pesa. La memòria és el present del passat. Ningú se n’escapa del tot. Aquesta és la història de tres generacions de Primitivo: pare, fill i net. Les seves vides transcorren entre la Mequinensa minera, la Tossa de Mar dels inicis del turisme bohemi i la Bèlgica de l’exili. El patriarca es deia Primitivo Moles Trilla, duia una barba ufanosa, era el sastre de Mequinensa i un socialista lliurepensador. Va aprendre l’ofici a la Barcelona revolucionària i, al tornar al poble, es va unir –no casar– amb una cambrera d’El Jardí, local per a sirgadors i miners. Van tenir cinc fills que van dur el cognom de la mare, Sancho, perquè legalment eren fills de mare soltera. El gran es va dir Primitivo i, quan va formar família al seu fill li va posar –com, si no?– Primitivo, àlies Primi.

Què va passar amb aquesta saga travessada per la Guerra Civil i la construcció del pantà de Riba-roja que va enfonsar Mequinensa? Miquel Berga ha resseguit la vida dels Primitivo al llibre Un país estranger (Tusquets), una història familiar que es llegeix com una novel·la i que, per la part de Mequinensa, evoca l’univers recreat per Jesús Moncada, mentre que Tossa de Mar emergeix a través de la història de Nancy i Archie Johnstone, dos anglesos que van construir-hi un hotel el 1935, establiment que el 1938 s’acabaria convertint, per voluntat seva, en una casa per acollir nens orfes o refugiats. Hi van anar a parar en Primitivo Sancho i el seu germanet Justico.

Però el Primi, el net, alt funcionari de Brussel·les, desconeixia aquest parèntesi bèl·lic infantil del pare i l’oncle quan, per atzar, amb la seva parella Isabelle van decidir comprar-se una caseta a Tossa. A partir d’aquí, estirant els fils, arrenca la reconstrucció d’un passat ocult, esborrat. Qui vol recordar les penes?

El primer Primitivo, després de passar pel camp d’Argelers, va retornar a casa: ell havia evitat que a Mequinensa, durant els anys revolucionaris, hi hagués assassinats o confiscacions. El nou règim el va enviar igualment a la presó. En va sortir molt dèbil i va morir el 1942, als 54 anys, enterrat al racó del cementiri on anaven a parar els no batejats, suïcides, moros, maçons, ateus, bojos, indigents i altres «ànimes en pena». El seu fill Primitivo ja treballava a la mina des de feia un parell d’anys, just al complir els 14. Va passar-se dues dècades a sota terra, picant pedra, fins que l’embassament va posar fi a la indústria minera. Llavors va decidir provar sort a l’estranger, a les mines de Lieja, on el 1966 naixeria el Primi: un belga de Mequinensa, on va passar tots els estius amb la família.

Al llibre hi ha moltes històries paral·leles. La de la parella Johnstone, dos intel·lectuals periodistes –ell va acabar morint a Moscou com a ciutadà soviètic–, i els seus amics catalans –en especial l’escultor Enric Casanovas i la seva dona Leonor–; la de la colònia estrangera de la Tossa dels artistes i els escriptors; la de la Mequinensa dels anys daurats –amb la intervenció d’una mestra suposadament amistançada amb Primo de Rivera–, i la dels anys de decadència. I sobretot la del Justico, l’oncle solter i polititzat. A causa d’un accident prematur, a la mina hi va durar poc: com mig milió d’espanyols, va marxar a Alemanya, on aviat es va afiliar al poderós sindicat del metall encapçalat per Willy Brandt, que havia estat amb el POUM a la Barcelona en guerra i que esdevindria futur canceller. Idealista, en Justico va viatjar a Cuba, a Moscou i a la Nicaragua sandinista, on va treballar de voluntari. A la capital russa, en l’època de Bréjnev, part d’una comitiva turístico-ideològica d’un grup de treballadors espanyols, va ser rebut per Dolores Ibárruri. Allà, en un determinat moment, un «nen de la guerra» va preguntar si hi havia algun aragonès. En Justico es va identificar i l’home, de Saidí, al posar-se tots dos a parlar en català, es va emocionar, plorós. La llengua també és memòria viva.

Passejant pel cementiri de Mequinensa, rememorant totes aquestes històries creuades de dignitat, Miquel Berga hi troba «un misteri afegit al propi de la mort: el misteri dels nets de cor». Els Primitivo.