BarcelonaDe cop, dues ciutats ens han parlat dels seus quioscos. De la fi dels seus quioscos. Ambdues ho fan emprant el documental, que és avui el màxim instrument d'expressió del jo. A Barri de tinta i paper, es tracta d'un jo col·lectiu: el del barri del Coll, una humil muntanya de Barcelona. Qui parla a Le Kiosque és el jo particular d'una quiosquera de la plaça Victor Hugo, situada al París més chic. Al voltant del quiosc de Barcelona, uns personatges (és principalment una dramatització amb veïns i actors no professionals) donen veu a la gent del barri i al seu esforç per tirar endavant. Al quiosc parisenc, la quiosquera i directora s'ha lligat una petita càmera al cap per oferir el protagonisme als seus clients més estimats: gent gran solitària, un refugiat asiàtic, un sensesostre que dona dos euros a una noia de casa bona perquè pugui agafar el metro, la noia s'espanta i diu que és terrible acceptar-li els diners i ell li contesta que no és terrible, sinó humà.

El tancament de l'editorial Bruguera, un trauma encara viu

Tots dos quioscos es veuen forçats a tancar. Així, la família Cucurull apareix explicant la veritable història de tres generacions de quiosquers de Barcelona. Al Coll hi havia la mítica editorial Bruguera, i gran part del barri vivia directament o indirectament d'aquesta empresa. Fins i tot desant cromos en sobres des de casa. Quan Bruguera va fer fallida, l'economia del barri es va enfonsar. Ja han passat trenta-cinc anys d'aquests fets i el trauma encara és viu. Els treballadors de les oficines i dels tallers de Bruguera van reaccionar aleshores i van fundar la cooperativa Coop57.

El documental, dirigit per Joel Àlvarez, narra tot això i també la història d'un xicot que aconsegueix salvar el quiosc familiar donant-li un nou enfocament, amb el suport d'aquesta cooperativa. Al documental d'Alexandra Pianelli no hi ha salvació. Desesperada per la caiguda del seu principal client (unes oficines de reculls de premsa que li deuen 30.000 euros), i per la crisi causada per una vaga de distribuïdores, la mare tanca el quiosc i decideix jubilar-se. També era la tercera generació al capdavant del quiosc, a la plaça. Una ciutat a la qual se li moren els quioscos és com un cervell que perd neurones, punts de connexió, paraules vives d'actualitat i un sentit del caminar de la gent.