UN TAST DE CATALÀ

M’hi va la vida, li (hi) va la vida, els (hi) va la vida

La ultracorrecció és un dels danys col·laterals que comporta contradir la intuïció. Fa poc un articulista assegurava que les empreses privades acostumen a triar els millors líders perquè “en aquesta tria els va la vida”. Al corrector aquest “els va la vida” li sonava malament, ell hauria escrit “els hi va la vida”, però sent conscient que la norma prescriu convertir en els alguns els hi que ell diria, com el d’“Els hi van donar els llibres”, va respectar l’opció de l’autor.

Va fer bé? Analitzant la frase ens adonem que aquí no hi ha només un datiu plural, que seria el cas en què la norma -contradient la majoria de parlants- força els hi a convertir-se en els. Hi ha un datiu plural i hi ha un complement preposicional avançat, avantposat -“en aquesta tria”-, que exigeix un pronom de represa. Diem amb naturalitat “en això m’hi va / t’hi va / ens hi va / us hi va la vida” i ens sembla un cas clar d’interferència estalviar-se aquest hi.

Però ¿també diem amb naturalitat “en això li hi va la vida”? No ho sabem, perquè per raons fonètiques resulta impossible distingir li hi de li, i això genera dubtes. Si jo us dic “Posa-li la clau a la butxaca” i em contesteu “Ja li hi he posat”, ¿podeu assegurar que dieu li hi i no li? Si fem cerques a Google, veurem que en casos així li és l’opció preferida seguida de l’hi, i que només qui és molt conscient de la norma arriba a escriure li hi. Seria el cas del diccionari de M. Teresa Espinal, on trobareu “anar-li-hi la vida (a algú)”.

No podem descartar que li hi sigui una combinació fantasma: creada per la teoria a partir d’una mala anàlisi gramatical. Per contra, resulta evident que “els va la vida” és una ultracorrecció i que, en aquest cas, llengua i norma abonen els hi. La mala anàlisi seria no entendre que en els parlars no valencians el datiu de 3a persona és, almenys subjacentment, una forma composta d’acusatiu i locatiu, que li és el resultat d’aglutinar l’hi i té, com a previsible plural, els hi. I que en cap frase catalana podem trobar dos hi seguits.