HE LLEGIT NO SÉ ON
Llegim 22/01/2021

“He perdut amistats per ser sincer”

Aquest 2021 celebrem el centenari d’una figura fonamental del segle XX català: el pedagog, crític literari i activista Joan Triadú

3 min
Joan Triadú i l’Església catalana

“¿Algú s’imagina una Rodoreda intentant dir tot allò en castellà?”

“En els primers deu anys del franquisme, posar-se a escriure en castellà era rebaixar-se. Crec que el bilingüisme és nociu. Això ho vaig escriure sobre Josep Pla: el bilingüisme és una manera d’escriure malament dos idiomes. Molta gent m’ho va retreure, però resulta que el mateix Pla va admetre que hi estava d’acord. Ja costa molt d’escriure bé la pròpia llengua. ¿Algú s’imagina una Mercè Rodoreda intentant dir tot allò en castellà? És impossible. Només ho podria escriure un autor castellà tan bo com ella. La llengua pròpia és la base, i la prova és com s’hi arrapen fins i tot els països que sembla que la tenen tan segura, com França o Itàlia: tan bon punt surt en un racó una altra llengua, ja esclata l’alarma. I es comprèn, perquè la llengua forma la unitat de la nació. Diguin el que vulguin, és així”.

Ben contundent es mostrava el mestre Joan Triadú, que va professar una fidelitat absoluta a la llengua catalana. M’ho deia a casa seva poc després d’haver publicat Memòries d’un segle d’or (Proa, 2008). La dedicatòria que m’hi va escriure em fa estremir, llegida avui, no tant per la lletra tremolosa com perquè em regala respecte i amistat “des d’una altra època”. La seva època va ser un segle XX que ell preferia mirar-se amb ulls optimistes. Aquest 2021 se celebra l’Any Triadú amb motiu del centenari del naixement del pedagog i crític. I, amb permís de la pandèmia, hauríem d’intentar estar a l’altura del seu llegat. “Se’ns gira un munt de feina”, assenyala amb raó el comissari de l’Any, Joan Josep Isern.

Repasso dues converses a fons que vaig mantenir (quin privilegi, aquesta feina meva) amb l’admirat Joan Triadú. La primera es remunta al gener del 2002 i es va publicar al diari Avui; la segona és del desembre del 2008 i es va publicar en anglès a la revista Catalan International View. En subratllo coses que pensava aquest home savi sobre la literatura i la crítica literària.

“La crítica ha de prevenir les ingenuïtats dels que es llancen a escriure”

“La feina de crític literari i la de professor de literatura se’m van ajuntar molt, perquè la crítica sempre l’he fet potser excessivament pedagògica, i a classe també he mirat d’acostar els autors als alumnes, fent una pedagogia literària”.

“La crítica ha de prevenir les ingenuïtats dels que es llancen a escriure. La gent es posa a escriure sense haver llegit. No es pot tornar a començar de zero; si una cosa ja està dita no es pot tornar a dir, perquè ni es dirà tan bé ni serà el moment de dir-la. La crítica pot fer el servei d’evitar aquestes pèrdues de temps. No hi ha més pèrdua de temps que una obra dolenta. La gent que em porta textos em demana que sigui sincer, però quan ho soc se m’enfaden. He arribat a perdre amistats per ser sincer”.

“Més val no dir res que rebentar una obra. Però si l’autor et demana el teu parer, li has de dir el que realment en penses. Hi ha qui rebenta una obra per fer-se llegir, per provocar un escàndol. La crítica literària pot fer molt mal”.

“Potser sí que un crític literari és un escriptor frustrat. Jo vaig començar fent poesia, però en Carles Riba va ser molt sincer amb mi, em va dir que ho trobava tou, fluix, i jo vaig dir: és veritat, plego. De poesia no n’he fet més. Tampoc em veia interessat per fer novel·la, i així vaig anar a parar a la crítica i a la prosa narrativa. El crític ha de ser en primer lloc autocrític, i això li impedeix fer la seva obra amb tranquil·litat”.

“Mai no està tot escrit, per més que el nombre de situacions dramàtiques sigui limitat. No crec que s’acabi la literatura, perquè els problemes humans i les situacions hi seran sempre. L’amor, la mort, Déu... són temes inesgotables. I porten l’escriptor a adoptar una o altra forma literària, perquè necessita deixar dit allò. És escriptor aquell que necessita escriure. Si ho fa per força, malament. Només haurien de dedicar-se a escriure els qui no poden estar-se’n”.

stats