26/02/2021

Tan sols havíem canviat de presó

3 min
Jacqueline Harpman

Una supervivent sense nom buida de records i plena d’interrogants

Ras i curt: feia temps que una novel·la no m’absorbia tant. Diria que, llegint-la, he arribat a oblidar fins i tot l’endimoniada pandèmia. El panorama que trobem dins d’aquest llibre no és gaire millor, al contrari. Però, un cop hi entres, la història se t’endú amb tanta força que no hi ha res més. El mèrit és d’una autora prou prolífica de qui no n’havia sentit a parlar fins ara: l’escriptora i psicoanalista belga d’expressió francesa Jacqueline Harpman (1929-2012). I d’un títol: Jo, que no he conegut els homes, publicat en català per Periscopi, amb traducció d’Anna Casassas, i en castellà per Alianza, amb traducció d’Alicia Martorell.

“I enlloc no hi havia cap senyal de vida, fos de terrícoles o d’aliens”. La frase és del cèlebre Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo, però hauria pogut encaixar en aquesta novel·la fascinant i esfereïdora de Jacqueline Harpman. Perquè, quan les quaranta dones que estaven engabiades en un soterrani des de fa anys aconsegueixen alliberar-se i sortir a fora, s’adonen que no en queda ni rastre, del món que enyoraven. Per no saber, no saben ni si encara són a la Terra. Però no tenen altre remei que intentar sobreviure enmig de la incertesa i de l’absurditat.

L’autora ens fa veure i viure la història des del punt de vista de l’única dona que era una nena quan les van tancar al soterrani. L’única que no té ni nom ni records previs. L’única que no ha conegut els homes, tot i que en arribar a la pubertat –els pits li creixen una mica, però no li ve mai la regla– comença a fixar-se en un dels vigilants que roden constantment pel voltant de la gàbia. La que vol saber per saber, perquè sí, encara que aprengui coses que ella no experimentarà. La que acumula més preguntes sense resposta. La que es veu forçada a admetre tard, massa tard, que ella també ha estimat, que també ha patit; que, al cap i a la fi, també és humana.

Saber serveix per saber, encara que no serveixi de res més

Jo, que no he conegut els homes es pot llegir, per descomptat, com una novel·la postapocalíptica. Hi ressonen fort els camps de concentració, més encara si sabem que, de jove i arran de la invasió nazi, Jacqueline Harpman va haver de fugir a Casablanca amb la família, mig jueva, fins al final de la Segona Guerra Mundial. A mi m’ha fet pensar en una de les novel·les que més he recomanat: No em deixis mai, de Kazuo Ishiguro. Perquè, com aquella, narra uns fets terrorífics que, en el fons, no són tan diferents de la nostra vida de cada dia. Tant la novel·la de Harpman com la d’Ishiguro es poden interpretar com una metàfora d’això que en diem realitat. ¿Que potser coneixem nosaltres el sentit últim de l’existència humana? ¿Que no estem condemnats a créixer i morir sense haver entès ni la meitat de la pel·lícula? ¿Que no se’ns van fonent les grans preguntes, amb el pas dels anys? ¿Que no naveguem entre l’absurditat i la incertesa? Quan els vigilants armats del soterrani desapareixen de cop i per sempre, les quaranta dones s’adonen que són lliures. “En realitat, tan sols havíem canviat de presó”, conclou la narradora.

La narradora: quin encert de personatge. Algú que es qüestiona i ens fa qüestionar l’essència de la condició humana. “Soc el fruit estèril d’una raça de la qual no en sé res, ni tan sols si ha desaparegut”, diu. Una dona obstinada amb desig de saber. “Saber serveix per saber! –exclama quan la Thea es resisteix a explicar-li quin paper jugaven els homes al món d’abans–. De vegades amb el que se sap es pot fer alguna cosa, però no és pas això el que compta. Jo vull saber tot el que es pot saber, per no res, pel gust, i ara exigeixo que m’ensenyis tot el que saps, encara que no m’hagi de servir mai de res. I a més, no oblidis que soc la més jove, és probable que un dia sigui l’última i potser necessitaré saber coses per raons que avui ni m’imagino”.

No en vulguis saber més. Entra-hi.