BarcelonaFa tot just un any, vaig publicar un article on explicava que l'escriptor Hanif Kureishi era a l'hospital. Des de llavors, ha passat per cinc hospitals diferents i s'ha confirmat el diagnòstic que li impedeix moure braços i cames i que el fa absolutament dependent, però fa alguns dies va poder tornar a casa. Ho sé, perquè una de les coses que s'ha mantingut igual és el blog que va començar amb l'accident, i que escriu amb l'ajut del seu fill Carlo, a qui dicta els textos. Després, els editen junts. A punt de fer un any de les seves Chronicles, l'autor britànic diu que el temps no ha volat, precisament, però que el blog l'ha mantingut viu. 

Durant aquest any, ens hi ha anat explicant tot tipus de coses. Ha parlat de la seva evolució, de com s'ha sentit, del pas per cada hospital. No s'ha estalviat detalls quan li han hagut de posar un dit al cul. Tampoc s'ha mossegat la llengua quan ha enumerat les moltes nacionalitats de les persones que l'han atès, i ha comentat que els britànics volen menys immigració i una sanitat pública de qualitat, però que una cosa és incompatible amb l'altra. Rondinaire de mena (dit per ell), ha après a tenir paciència i ha entès que ser amable i educat amb la gent que s'ocupa de tu és una idea excel·lent. Fa poc, explicava que, des que és a casa, la seva distracció preferida és anar amb la seva parella al supermercat, tot i que el camí en cadira de rodes li resulti dolorós pels bonys del carrer. Un cop hi és, en té una perspectiva nova: la seva mirada està "a la mateixa alçada que la dels gossos". Això no sembla preocupar-lo gaire, tot i que reconeix que, a vegades, se sent una mica humiliat per com el miren els altres. 

Més a prop de la realitat

Podria explicar-vos moltes altres anècdotes. També hi ha textos molt relacionats amb la seva escriptura, però m'ha semblat trobar tots els temes del seu últim any concentrats en una peça que ha fet per a la BBC, una mena de pòdcast d'una hora. Hi diu que ha hagut de refer la seva vida com a persona discapacitada. Que, de seguida, després de l'accident, va perdre el sentit de l'humor i el seu món es va enfosquir, però alhora va tenir la sensació de ser més a prop de la realitat. "El meu accident m'ha portat a ser molt més empàtic, quin horror que hagi hagut de ser d'aquesta manera!" Justament, quan el llegeixo, tinc la sensació que, amb tot el que comparteix, Kureishi aconsegueix precisament això, acostar-nos més a una realitat que molts desconeixem. Alhora, transmet una humanitat que, a través d'ell, tenim l'oportunitat de reconèixer i posar en pràctica.

Ell la necessita i, de fet, la viu: una de les coses que repeteix més és el descobriment de la bondat de la gent. Hi ha els amics de qui no ha sabut mai més res, és clar, però ell descriu, sobretot, una cura molt afectuosa de la gent que l'envolta. Les seves relacions han canviat, i ser dependent l'ha fet sentir una càrrega, però se sent feliç, ell, que era un solitari, de veure tanta gent i de rebre tantes visites cada dia. També s'ha tornat un escoltador àvid d'històries, i poder compartir les seves al blog també l'ha ajudat: escriure ja no és un acte solitari. Jo pensava que això podia crear-li un cert ressentiment, però sembla que està realment còmode amb el nou sistema de dictar i corregir. De fet, en un text recent anunciava que faria un llibre amb els textos d'aquest primer any, que es dirà Shattered. Hi trobarem un Kureishi diferent, però la voluntat d'arribar als lectors es manté igual de forta.