Barcelona“No em puc rascar el nas, ni fer trucades o alimentar-me per mi mateix. Com us podeu imaginar, és humiliant, degradant i una càrrega per als altres alhora”. Ho explicava Hanif Kureishi, el 6 de gener, a Twitter. El 26 de desembre, a Roma, es va marejar, va caure, va perdre el coneixement i, quan es va despertar, no es podia moure. “Pensava que m’estava morint”. El van portar a l’hospital i el van operar de la columna vertebral. Pel que explica, encara ara no sap si podrà tornar a caminar o a agafar un bolígraf. Això no li ha impedit “escriure” cada dia des de l’hospital, dictant al seu fill (no sense contratemps) els textos que publica cada dia a Twitter, o que es poden llegir a la seva newsletter. Jo hi estic absolutament enganxada.

Em va impressionar, el primer text. Que l’escrivís, que tingués aquesta necessitat, i que s’acomiadés agraint als seus lectors l’amor i el seu suport al llarg dels anys. Fins i tot en aquestes circumstàncies no se’n pot estar: escriure, comunicar-se, l’ajuden a tirar endavant. El 9 de gener, deia: “Cada dia, quan dicto aquests pensaments, obro el que queda del meu cos trencat per intentar arribar a vosaltres, per evitar morir-me per dins. Feu que em mantingui viu”. Em va posar els pèls de punta, i vaig pensar en la doble direcció de la literatura, com és d'important el retorn dels lectors. Aquest cas n’és un exemple portat al límit. Per això no em descuido de llegir-lo cap dia, m’agrada ser-hi. Em sembla que per a ell és important. I com m’agrada, esclar!

Kureishi és a l’hospital, però no ha perdut els seus dots: sap com entretenir-nos, una paraula que li agrada utilitzar. Els textos són esplèndids. A vegades, recorda moments de la seva vida: explica com el fet de llegir, una bicicleta i aprendre a teclejar en una màquina d’escriure li van donar la llibertat. O el moment en què va conèixer Salman Rushdie, gran amic seu, que li escriu cada dia per animar-lo. Moltes coses estan relacionades amb l’escriptura, esclar. Parla de les seves rutines, de com li agradava agafar retoladors, bolígrafs, un bon paper gruixut i començar a sentir els seus personatges. ¿Podrà tornar a fer servir els seus instruments?, es pregunta.

El cop ha estat molt fort, i ens parla de moments durs, però també s’omple d’optimisme amb petites fites, tan importants en aquests moments. “Avui m’he assegut. Avui m’he assegut”. Hi ha tendresa en moltes de les coses que explica, i també ironia i sentit de l’humor. Impossible no somriure quan interromp el text –“Perdoneu-me un moment, m’han de posar un ènema”–, o quan parla de les seves mans, que ara no pot moure i li semblen objectes aliens: “No us podria dir on són. De fet, podrien ser en un altre edifici prenent alguna cosa amb amics”. La seva curiositat no ha disminuït, parla molt amb la gent que l’envolta per conèixer les seves històries, i es mostra molt agraït amb totes les persones que l’atenen. La vida, per a ell, ha canviat, igual que les relacions amb la seva família i la seva gent. “És com si totes les meves relacions s’estiguessin renegociant”. Se sent orgullós de dependre de gent que l’estima, diu, i jo m’imagino que se sent igual d’orgullós de dependre de l’escriptura i dels seus lectors. Get well soon, Mr. Kureishi.