“Se’ns ensenyava a estimar els homes armats amb fusells”
Els Estats Units maten a Bagdad un general iranià, al Twitter parlen d’una Tercera Guerra Mundial i jo prenc el segon cafè del matí mentre recordo la metàfora bèl·lica que em va fer de salvavides. De vegades sembla clar que Hobbes tenia raó: la guerra ens ve donada per defecte. Som llops contra llops, com també queda palès al Twitter ni que no hi hagi cap guerra mundial a la vista.
“Vaig viure en un país on, des de ben petits, se’ns ensenyava a morir -va explicar Svetlana Aleksiévitx en el discurs d’acceptació del Premi Nobel de Literatura-. Se’ns instruïa en la mort. Ens deien que els éssers humans existien per entregar-se, per cremar vius, per sacrificar-se. Se’ns ensenyava a estimar els homes armats amb fusells. Si hagués crescut en un altre país, no hauria pogut recórrer aquest camí. El mal és despietat, cal haver-hi estat vacunat en contra. Però vam créixer entre botxins i víctimes. Per bé que els nostres pares vivien atemorits i que no ens ho contaven pas tot -i la majoria de vegades no ens deien res-, l’aire que respiràvem n’estava contaminat, de tot això. El mal sempre era allà, mirant-nos de cua d’ull”.
A principis dels anys vuitanta, Aleksiévitx (que va néixer a Ucraïna però va créixer a Bielorússia) prenia notes per a un primer llibre i se sorprenia d’haver triat aquest tema: “Escric un llibre sobre la guerra... Jo, que mai no he estat de llegir llibres de guerra, tot i que quan era petita i joveneta eren la lectura preferida de tothom. De tothom de la meva edat. Cosa que no és gaire sorprenent: érem fills de la Victòria”. I aquells fills dels vencedors volien resoldre “el misteri” de la guerra.
L’home ha pensat molt sobre com pot matar millor altres homes
“Per què escric sobre la guerra? -es preguntava la futura premi Nobel-. Perquè som guerrers: o estem en guerra o ens preparem per fer-la. Ben mirat, sempre pensem en termes bèl·lics. A casa, al carrer. És per això que la vida humana té tan poc valor. Com a la guerra”.
El 1989, a Kabul, a l’escriptora bielorussa en llengua russa (podem llegir-ne l’obra traduïda al català a Raig Verd) li ensenyen una nova mina italiana i la troba bonica. “La quotidianitat de la guerra és grandiosa. He descobert que les armes són belles: les metralladores, les mines, els tancs -confessa Aleksiévitx-. L’home ha reflexionat molt sobre com pot matar millor altres homes. L’eterna disputa entre veritat i bellesa”. Especula aleshores amb la idea d’escriure un llibre sobre una persona que no dispara, sobre un home que és incapaç de disparar contra un altre home. Però ai: “On és, aquest home? No l’he trobat”.
Tractar d’entendre per què ens matem és una obligació moral
La mateixa persona que em va regalar la metàfora bèl·lica que em va endreçar per dintre em va recomanar el llibre Un terrible amor por la guerra, del psicòleg James Hillman, publicat per Sexto Piso amb traducció de Juan Luis de la Mora. L’autor hi sosté que no podrem prevenir mai la guerra ni parlar amb propietat de la pau si no aparquem l’aversió cap a la cosa militar que ens dicta el pacifisme i admetem que la guerra ens atrau. Que l’home no va a la guerra en nom de la pau, sinó que hi va per comprendre l’amor que respira la guerra.
“Pensem en termes de guerra, ens sentim en guerra amb nosaltres mateixos i, sense saber-ho, pensem que la depredació, la defensa territorial, la conquesta i la interminable batalla de forces antagòniques són la base mateixa de l’existència”, escriu Hillman. I defensa que tractar d’entendre la guerra és una obligació moral. Perquè la guerra és inhumana, d’acord. Però només cal treure el cap al món per concloure al mateix temps que la guerra és normal.
