MINÚCIES

La gran Victòria

La gran Victòria / GETTY Zoom

Qualsevol temps és bo per recordar els fastos i les glòries que ha donat el país. Avui, per exemple, escau parlar d’una de les veus més impressionants, una de les artistes catalanes més extraordinàries que ha donat mai el panorama vocal de Catalunya: Victòria dels Àngels, “de los Ángeles” fora de Catalunya.

Potser no tenia una capacitat de fiato tan gran com alguna altra, però la delicadesa amb què cantava tots els personatges que va fer va ser inigualable. Potser no arribava a fer uns filats, uns pianissimi i unes coloratures tan impressionants com alguna altra, però tenia una capacitat de ficar-se en la psicologia, en l’ànima dels seus personatges, com no s’ha tornat a veure. Era fina, delicada, discreta, de riure gentil, amorosa de mena, amiga de tothom, fins i tot d’aquells que van evitar que cantés al Liceu durant 27 anys. Tant se val: anava pel món i feia la millor Madame Butterfly que s’ha sentit mai, la millor comtessa de Les noces de Fígaro, de Mozart, i les millors Cinco canciones negras, de Montsalvatge. O La tarántula, de La tempranica, tant amb orquestra com l’altra gran catalana de la música, Alícia de Larrocha.

De tot això en teniu la prova a YouTube, per cap preu. ¿Heu sentit mai com cantava la cançoneta de Martini Plaisir d’amour? Només la primera síl·laba, i nota, de la cançó, ja és un prodigi: la veu s’obre, com qui diu, amb la intensitat d’un amor frustrat, però potent, desitjós. ¿Heu sentit mai com cantava el Pie Jesu del Rèquiem de Fauré? Són uns minuts de bellesa indescriptible, i que excusi el lector aquests adjectius tan generals, que aquests dies es fan servir, al capdavall amb molta raó, per a una altra de les grans.

¿I què me’n dieu dels seus papers de Rossini, aquells que altres cantants eren incapaces de brodar? Tenien la veu per fer-ho, però no la gràcia: la de Déu i la de l’art. Una voce poco fa..., d’ El barber de Sevilla, mai no ha estat cantat amb tanta elegància, amb tant d’enginy, amb tanta de xamor i galania. En la cançó espanyola només es podia comparar amb la Berganza; en la cançó catalana, Toldrà per exemple, no la va superar ningú.

No va ser tan sols un instrument. Va ser una dona que recordava sempre el goig amb què havia cantat, de joveneta, fregant les escales de la Universitat de Barcelona: aquesta ingenuïtat, aquesta frescor -perquè les minyones de Barcelona sempre havien donat el to del que és veritablement cantar: no un espectacle, sinó una festa dels sentits i de l’esperit-, no la va abandonar mai. Callas, Sutherland, Schwarzkopf, Baker, Nilson, Popp i moltes més han estat grans. Però Catalunya haurà d’estar sempre agraïda d’haver tingut Victòria entre les seves filles. No solament gran entre les grans: gran, exquisida i deliciosa per sempre.