A les cultures del continent no ha estat gairebé mai una raresa que les dones practiquessin l’esport, fins i tot esports que podrien ser considerats només propis del gènere masculí, com la boxa o l’halterofília. Grècia considerava, en termes generals, que una bona educació física era molt apropiada per mantenir en forma la ment o l’esperit, i les noies no hi significaven cap excepció. Roma va tenir més tirada a allò que en francès se’n diu la moellesse, i la moda eren les termes i les saunes, en què se solia practicar una discriminació per sexes. Els homes, allà i al gimnàs, tenien assegurada una bona forma física perquè s’entrenaven contínuament per a la guerra (els grecs també), i no paraven de fer el mateix que ara es fa als Dir de les ciutats. A l’edat mitjana se’n va fer menys, d’esport, deixant a banda les pràctiques cavalleresques, les justes i els torneigs: coses d’homes. Al segle XVIII la moda va ser que tothom fes ballet: Hölderlin en rebia classes, com en va rebre d’esgrima.

Als temps contemporanis va renéixer l’antiga idea –grega sobretot, com hem dit– de conrear un bon cos per mantenir una ment desperta. Va ser l’inici d’unes pràctiques esportives molt generalitzades i molt plurals, en què progressivament van desaparèixer les interdiccions que pesaven sobre el gènere femení. Seguint avant, va arribar el moment, al segle XX, que no hi havia pràcticament cap esport que estigués vetat a les dones: natació, tenis, golf, gimnàstica, atletisme, patinatge, etcètera.

I va arribar un bon dia que les noies –en tenien tot el dret– van començar a jugar a futbol: se n’han fet clubs, competicions, fitxatges, senyeres, himnes i tot el que és del cas. Hi ha jugadores de futbol, en aquests moments, veritablement extraordinàries: vigoroses, intel·ligents, encertades en la passada i en el gol.

Però s’ha presentat un problema, que no existia fins ara en la pràctica femenina de cap esport: les futbolistes han començat a imitar el tipus de discurs, l’altivesa, l’urc, les ínfules i la suficiència que sempre han exhibit els futbolistes homes. N’hi ha que caminen estirades i amb mirada displicent, com Ronaldo; n’hi ha que ostenten un narcisisme massa ultrat: són maneres de fer que quasi es contradiuen amb l’orgull de ser dona i l’orgull de practicar un esport tradicionalment vinculat a la masculinitat. Poden fer el que vulguin, naturalment; el problema és que, amb aquests mimetismes, un pensa que ja no hi ha dos gèneres d’éssers humans, sinó un de sol.