BarcelonaCol·locar una biografia al prestatge de no-ficció no és una decisió innocent. Tota biografia autoritzada s’encara des d’una dosi d’escepticisme envers els esdeveniments que s’hi narren i, també, envers els fets passats per alt. La biografia autoritzada busca el mínim comú denominador entre l’interès editorial de la proposta i la vanitat del personatge que aprova una retrospectiva vital que, inevitablement, podrà tendir a la reescriptura o al revisionisme indulgent de la pròpia trajectòria. I si la biografia autoritzada ja és altament sospitosa, en el cas de l’autobiografia assumim la possibilitat que qualsevol paregut amb la realitat sigui simple conveniència: una ficció vagament inspirada en percepcions reals.  

Aquesta malfiança és comprensible: si la majoria d’individus flirtegem amb certa romantització o reconstrucció idealitzada del passat quan mirem enrere, què se’n pot esperar, d’un repàs subjectiu, edificat sobre la perspectiva present i amb l’ull i l’ego posats en un testimoni per al futur? La predisposició a gaudir d’un relat extraordinari, atípic, prou farcit d’anècdotes extravagants o escabroses que semblen mentida i que, per això mateix, volem pensar que són reals, troba una barrera quan l’anecdotari peca d’un excés de coherència, de sublimació; de realitat que supera la ficció i que, per això mateix, volem pensar que és ficció i prou. 

Tanmateix, hi ha una manera molt efectiva de capgirar els recels lectors que, amb un èmfasi especial, desperten les autobiografies: col·locar-les al prestatge de ficció. La raó és ben senzilla: n’hi ha prou que un autor reivindiqui la base estrictament ficcional de la seva novel·la perquè s’activi l’exploració desinhibida, morbosa, de les connexions entre vida i obra, realitat i imaginació, dels límits de l’autoficció. És possible que el lector experimenti una motivació afegida quan és ell qui detecta o intueix les estructures elementals verídiques sobre les quals es construeix l’obra categoritzada com a ficció, mentre que la proclamació descarada, desvergonyida, que allò que es ven com a realitat és, en efecte, real ens encén les alarmes en una època en què la felicitat 2.0 ens pareix impostada i en què només l’artifici o l’esperpent semblen explicar bé la realitat.