BarcelonaUn noi de la Comunitat de Madrid, Gabriel Plaza, ha tret la nota més alta a les proves de selectivitat (EvAU, dissimuladament correcte) de la seva autonomia: només li faltava un quart de punt per obtenir un 10, a causa del seu coneixement no perfecte de la llengua alemanya –millor, no serà bel·licista–.

Sempre hi ha un noi –més aviat noies, per cert– que treu un 10, o quasi, en aquestes proves, però el fet particular d’aquest cas és que, havent obtingut una qualificació tan elevada i per tant essent Gabriel un possible candidat a qualsevol carrera que demani una nota de tall altíssima, diu que estudiarà clàssiques, sobretot llatí. Li haurien de dir que el llatí prové en bona part del grec i que, per tant, també hauria d’estudiar grec; però com que el grec és una llengua, en part, hereva de l’indoeuropeu, també hauria d’estudiar sànscrit. (No cal anar a parar a l’origen de totes les llengües, perquè és vague i incert. Tant de bo tota la humanitat parlés la llengua que van crear Adam i Eva, Jahvè havent-los dit que els noms que donessin a les coses serien adequats per sempre més, però a causa de l’episodi bíblic de la torre de Babel la humanitat ha viscut, fins avui, en la més gran confusió i proliferació de les escoles d’idiomes).

Els amics de tabola de Gabriel, a la qual ell no sembla gaire aficionat, de seguida van omplir un ens que, pel que sembla, es diu Twitter, i de poc que no l’insulten. ¿Estudiar llatí, que no serveix per a res? ¿No aprofitar una nota tan bona i estudiar enginyeria financera o informàtica, i crear un programa d’aquells que fan rica una persona quan encara no s’afaita? Se’n veuen casos.

Doncs no. El jove està enamorat de la llengua llatina i la cultura clàssica –i amb raó– i estudiarà això, de manera que no trigarà a llegir l’Eneida i sant Agustí en la llengua original, potser també els escrits llatins de molts filòsofs moderns, com Descartes, Spinoza o Leibniz. I serà feliç. No serà rar que es produeixin més casos com aquest en el futur. L’adelitament frenètic que escau al capitalisme, amb tota la confusió de valors que ha comportat –entre ells, el desprestigi de les humanitats–, s’esgotarà un dia o altre. Va passar el mateix a la Baixa Edat Mitjana, quan els homes i dones de lletres ja van tenir un tip de les disquisicions dels escolàstics i van començar a replantejar-se el saber, com més va anar amb menys sotmetiment als dogmes de l’Església.

Ara la nova Església s’anomena “calés”, “progrés”, “prosperitat” i “èxit”. Deixem que passi el temps, i potser vindrà el dia que Europa —els Estats Units ja no tenen remei– viurà un nou renaixement. Els estudiosos de la cultura saben que n’hi va haver un al temps de Carlemany, un altre al segle XII, un altre als segles XIV-XV, i un altre al segle XVIII. Considerem amb optimisme que la història sempre torna, i esperem, amb l’ajut de Gabriel arcàngel, que neixi una nova cultura d’una vella mare: no pas verge aquesta vegada, sinó absolutament prostituïda.