De vegades em fa l’efecte que la ficció està en crisi. Cada època té uns gèneres i uns temes que la defineixen més que d’altres. La ficció no deixa de ser una gran mentida, un conte per a nens grans, i ara que la realitat ens ha obligat a ser descreguts potser ens hem afartat de llegir les històries inventades que un cap brillant pugui orquestrar. D’aquí, també, l’auge de l’autoficció (i el debat sobre què és i què no és autoficció; jo sostinc que tota literatura té cert percentatge d’autoficció i que tant és quina part ho sigui o no). I sí, esclar, l’autoficció també ve de la deriva individualista (narcisista?) del món en general, que ja només se’ns fa comprensible des del jo.

Pensava en això arran d’uns quants llibres de no-ficció que han sortit fa poc a casa nostra. Matar el nervi, d’Anna Pazos (32 anys); Un dietari sentimental, de Júlia Bacardit (32 anys), i Fucking New York, de Laura Calçada (34 anys); també, salvant les distàncies pels temes més assagístics que tracta, La perplexitat, de Jordi Graupera (42 anys, però el llibre parla, en part, de la seva experiència a Nova York quan encara no en tenia 30 i d’alguns episodis de joventut). En definitiva, escriptura memorialística sobre la vida des de la talaia dels 30 anys, la qual cosa em fa pensar inevitablement en Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys, de Llucia Ramis (la pionera), una obra de ficció que, tanmateix, explorava un univers molt proper a l’autora, o en llibres posteriors seus, com l’esplèndid Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes.

Fins no fa gaire, la literatura memorialística estava reservada a autors més madurs, que d’alguna manera passaven revista a la seva vida o compartien la seva mirada sobre el món il·luminada per la saviesa dels anys. Woolf, per exemple, no va començar a escriure els seus diaris fins que no en tenia més de 30, i els escrivia no pas per publicar-los, sinó per tenir un registre fiable que pogués consultar quan, arribada la vellesa, es posés a escriure les seves memòries. De ben segur que podríem trobar exemples de diaris i memòries publicats per autors relativament joves, però més que la norma, eren l’excepció.

Podríeu pensar que tot això ho dic amb cert ànim d’ofendre: quina arrogància!, ¿on van aquesta canalla amb les seves batalles si encara no saben res de la vida? Però no és això en absolut. Al contrari, em sembla un exercici molt necessari d’acostament real a la vida. Perquè la memòria és distorsió: com més anys passen més s’alteren els nostres records; diuen que cada vegada que recordem una cosa, el que fem és reelaborar-la, de manera que els episodis que puguin aparèixer en unes memòries escrites als 60 o més, sempre seran només el destil·lat de les mentides que ens hem anat dient al llarg de la vida per donar-li un sentit. És per això que em sembla molt més interessant llegir sobre les vides de persones de 30 anys escrites per persones de 30 anys, perquè ni el record ni l’emoció encara no s’han tergiversat del tot, encara no s’han contaminat de la compassió paternalista o el ressentiment amb què ens mirem a nosaltres mateixos des de les portes de la vellesa.

I encara m’interessa més si ens expliquen aquesta vida amb una prosa brillant (Pazos), amb esclats de lucidesa (Bacardit) o amb una sensibilitat i una intel·ligència que et reconcilien amb la humanitat (Graupera). De Calçada no en dic res perquè encara no l’he llegida. Un altre dia potser haurem d’analitzar els motius de les meques literàries que la nostra època ens ofereix: Nova York en la no-ficció (Pazos, Calçada, Graupera) o la fugida a l’entorn rural en la ficció (Manso, Batallé, Baltasar o jo mateixa); també això és mirall d’alguna cosa. La literatura com a símptoma de les neurosis de cada època.

L’altre dia una nena de 13 anys em deia que havia començat a escriure les seves memòries. Amb el mòbil, esclar. La meva primera reacció va ser encoratjar-la (sempre és bo encetar un diàleg amb un mateix i la pròpia vida), però també, ho reconec, me la vaig mirar amb condescendència. Ai, angelet, on vas a parar. Tanmateix, penso ara, tant de bo una noia de 13 anys tingués la llengua i la mirada prou esmolades per escriure un text il·luminador: perquè també els relats sobre l’adolescència escrits als trenta o als seixanta estan manipulats per la persona en qui ens hem convertit. Després de veure Generació porno a TV3, penso encara més que ens calen adolescents que ens expliquin l’adolescència des de dins. Potser així els podrem ajudar, entendre, acompanyar més i millor, i també ells s’entendrien millor. Als 13, als 30 o als 60, escriure és reconciliar-se amb un mateix.