BarcelonaLaura Calçada Barres (Barcelona, 1988) debuta a la literatura amb Fucking New York (Destino), unes memòries explosives sobre els anys que va viure a Nova York. L'escriptora i periodista relata com va aterrar a la ciutat nord-americana per fer d'au pair, va patir un accident de trànsit, va quedar-se sense lloc on dormir diverses vegades i va sobreviure treballant en restaurants, i també gràcies a la generositat d'alguns homes amb qui es va embolicar. Amb una veu narrativa crua i absorbent, Calçada construeix una crònica sobre la solitud, la vulnerabilitat, les relacions tòxiques i els extrems.

De què fugies quan vas arribar a Nova York?

— De la petitesa, tot i que quan me n’hi vaig anar no n'era conscient. Volia anar cap a una cosa més gran del que tenia aquí. Em vaig adonar que tot el que havia pensat que volia des de petita no era així. Vaig entrar a treballar a l’exempresa del meu pare [el periodista i presentador Miquel Calçada, Mikimoto], vam tenir una baralla molt forta i la feina es va acabar. De sobte em vaig trobar a Barcelona, amb 24 anys, sense res més a fer que servir sopars. Estava completament deprimida. Un dia em vaig quedar parada al mig de la plaça Molina repetint: “Tinc por, tinc por, tinc por”. Una amiga em va dir que estava fent d’au pair a Nova York i que deixaria la feina al setembre. Em va preguntar si volia agafar el seu lloc i m’hi vaig tirar de cap. Vaig anar a l'hospital, vaig començar a prendre la medicació i vaig marxar a Nova York per fugir de l’infern, del dolor, del terror. 

Just al cap d’un mes et va atropellar un cotxe de policia. Com va marcar la teva estada, aquell accident?

— Va ser central. De sobte em vaig haver d’aturar físicament, perquè portava un guix. Llavors va començar l’espera per la indemnització, que es va allargar tres anys fins que va arribar el xec. L’accident és cabdal; si no, res del que va passar hauria passat, i encara ara té importància. Em va donar els mitjans econòmics per fer el que he volgut fins avui, però va ser a través d’un mal: tinc un ferro al peu i encara se m’infla. Res ve gratis a la vida.

A l'hospital vas conèixer una dona que, al cap d'unes setmanes, et va acollir a casa seva. Al llibre hi ha molta confiança per part teva cap a desconeguts, i molta desconfiança cap a la teva família biològica. Per què?

— Sempre dono a la gent el que vol. Per això se m’obren les portes i em fan la gara-gara, perquè jo també la faig. Què passa amb la meva família? El meu pare sap perfectament quins són els meus mecanismes i no li agraden, perquè li recorden els seus. D’ell no desconfio, ja sé com és. En canvi, de la meva mare desconfio molt. Em fa patir, però és la meva mare, el més central, el més íntim. Ella és ambivalent, ho simbolitzo amb la imatge dels pits d’una mare. Jo vull anar-hi, per a mi són un niu, però quan hi soc llavors em clava una coça. 

¿El llibre vol ser un pont per trencar amb la incomunicació cap als pares?

— No, perquè porta més males conseqüències que bones, amb la família. Crec que la meva mare no el llegirà i el meu pare ho farà d’amagat, però no ho sé. Ella no canviarà amb el llibre, i no l’he fet per això, tot i que sempre tinc l’esperança que passi. Soc artista, escriptora i havia de fer-lo. Això passa per sobre. Volia que m’escoltessin i posar el primer granet de sorra a una carrera literària sòlida.

Venies del món del periodisme, i de petita fins i tot t’havien fet creure que series l’hereva del negoci familiar. Què t’ha fet canviar de terreny?

— De petita deia que era comunicadora perquè sempre anava amunt i avall amb un micro, gravava cassets, obria el diari. El meu pare, amb molt bon senderi, em va dir: "D’acord, vols un micro, però per dir què?" A poc a poc he anat descobrint que tinc certa gràcia per escriure, i he fet aquest llibre perquè soc escriptora. Ara que s’ha publicat, la meva germana em va dir: “Què t’esperaves, que els pares t’aplaudissin i et vinguessin a abraçar?” És evident que no, però m’hauria agradat començar la promoció sense aquest silenci administratiu per part d’ell. Al meu pare no el veig i la meva mare és un mur.

Com has construït la veu narrativa d'aquestes memòries? Hi ha artificialitat o brolla de manera natural?

— Aquí hi ha dues persones imprescindibles i insubstituïbles: Abel Cutillas [exllibreter de La Calders] i Marina Porras [professora i crítica literària]. Quan vaig arribar a Nova York volia viure moltes coses perquè sabia que les escriuria. Després, al tornar a Barcelona el 2018, em vaig posar a col·laborar com a voluntària de la campanya del Jordi [Graupera] perquè l’estimo i crec en el projecte de Barcelona és Capital. Repartia pamflets a les places i feia porta a porta. Llavors allò s’estimba i cau pel pedregar, perquè la nostra ciutat està plena de gent mediocre i covarda que diu que vol la independència i després no ho fa efectiu. I és quan descobreixo que la Porras i el Cutillas porten la part de cultura de la campanya del Jordi. Un dia vaig anar a La Calders a conèixer l’Abel, vam anar a sopar i el segon dia ja estàvem al llit. 

Ell et va convèncer per utilitzar els noms reals. Hi surt gent relativament anònima, com els teus "pares americans", però també d’altres de coneguts com el productor i fundador de Mediapro Jaume Roures.

— Al principi m’havia inventat tots els noms, però l’Abel em va dir que llegís Karl Ove [Knausgard], que mata el pare. I després: "Prou ja de tonteries, posa noms reals". Ell em va donar aquesta força. Anem a matar. En el cas del Roures m’ha sorprès, perquè el 2012, quan jo estava escrivint un llibre anterior, m'insistia que volia que el fes. Quan va sortir aquest li vaig escriure per dir-li i silenci administratiu, també. Amb algunes coses m’he tapat una mica, però no amb els noms. Pensava: "Tu tira, que a la gent li fa gràcia veure’s i se’l compraran".

Les relacions amb els homes són una de les parts centrals del llibre. Relates com busques sugardaddys que t'ho paguin tot i fins i tot narres una escena de prostitució en un hotel. Per què converteixes aquestes experiències en literatura?

— M’he aprofitat de molts homes que m’he trobat a Nova York. Per què ho explico al llibre? No només soc voyeur, soc exhibicionista. Em posa que la gent sàpiga que m’he prostituït. No només parlo de la prostitució literal d’aquell dia a l’hotel, sinó també buscant els sugardaddys, buscant els diners. Hi ha gent que té aquesta obsessió amb el tema pecuniari perquè és poder. Els diners obren moltes portes. No vull quedar com una dona materialista, perquè no ho soc. De fet, soc molt espiritual, però hi ha aquesta esquizofrènia en la meva persona: vull les coses que brillen, vull cremes de casa bona, vull totes les marques, vull el millor. Però a la vegada també em descalço i sé que al final aquí estem despullats i morirem.

T'autodefineixes com una "nena mimada" i dius que els luxes et van protegir de petita. Quina influència ha tingut la teva infantesa en les relacions amb els homes?

— He crescut amb molts luxes, dones de fer feines a casa, viatges, tot. Però de petita, a l’escola, en realitat em fixava en el fet que les meves amigues tenien els dos pares a casa. A mi m’és igual si tinc el millor tall de carn a la nevera quan els pares s’estan barallant. No érem una família d’asseure’ns a les nou del vespre a sopar mirant el Telenotícies. Allà hi havia molt descontrol i els diners sempre m’han donat seguretat, igual que menjar en restaurants. Que la família Roures em porti a sopar al restaurant de davant del Ritz, em demani un risotto, vingui un senyor i em ratlli la trufa al plat. Jo vull això. És un reflex de com he crescut. 

Fucking New York és l'inici de la teva carrera literària. Com et planteges el següent pas? Faràs com Karl Ove Knausgard, que va publicar sis volums autobiogràfics a La meva lluita?

— Ja estic pensant en el pròxim llibre, que anirà sobre la soledat i els diners i té el títol temptatiu de Peixos i escorpins. L’únic que em fa ràbia és que em puguin presentar com aquesta boja filla d’aquest, com el que va fer el Miquel Bonet [a la crítica literària publicada per El País]. Però més enllà d'això, estic a sobre d’un pastís que no embafa. M’escriu molta gent que m’estima i que em dona suport. Ara el que vull és que aquest llibre duri i duri, que no es quedi com una flor d’estiu.