BarcelonaJúlia Bacardit (Barcelona, 1991) acaba de publicar el seu primer dietari, escrit des d'una honestedat rotunda, que té la virtut d'arribar a incomodar el lector. "Les dones gairebé mai no fem res de profit perquè sempre estem pendents d’una cigala", assegura en un passatge. "Si l'amor ha de ser una equació de classe, cultura i familiaritat traçada amb regle i cartabó, jo hi renuncio", escriu en una altra. Centrat en excavar en la intimitat de la protagonista, el llibre explora també l'actualitat sociopolítica, els gustos literaris i la curiositat antropològica de la periodista i escriptora, que fins al febrer ha treballat a Edicions de 1984. Un dietari sentimental és el tercer llibre la col·lecció Borm de l'editorial andorrana Medusa, que també ha publicat recentment llibres d'Òscar Palazón, Laia de Ahumada i Albert Pijuan.

Escrius que, a diferència dels teus companys de classe, quan eres petita "no tenies cap Andalusia mítica ni una mare secretària". Tampoc veies Gran Hermano. D'on vens i quin era el teu entorn familiar?

— Soc de Sant Andreu de Palomar, un barri de classe mitjana. A l'escola coincidia amb gent que venia d'entorns més obrers que el meu. Soc la segona generació de la família que ha tingut estudis universitaris. El pare és professor i estudiós del teatre del segle XIX. La mare és metgessa i molt lectora. Tenen un pis en propietat, però no segona residència. Potser jo era més rica que els meus companys, però a diferència d'ells no tenia cap pueblo on anar.

Un dels conflictes d'Un dietari sentimental és la identitat, "l'impuls de pertànyer i de decidir on pertanys". La catalanitat és només una part d'aquesta construcció, que en el teu cas passa per conèixer gent de països com Azerbaidjan, Senegal o Gal·les.

— La meva curiositat antropològica pel món s'ha acabat filtrant en les relacions amb estrangers que he tingut.

La primera que expliques al llibre és del 2018.

— El llibre s'obre i es tanca amb les ruptures amb dos homes musulmans. Un és de l'Azerbaidjan, l'altre va créixer al Marroc fins que va venir aquí quan era adolescent. En el cas del Baye Saliou, que és del Senegal, el vaig conèixer en un bar. Aquesta espontaneïtat m'ha costat i encara em costa de trobar en els catalans.

¿També en temps de Tinder?

— No hi ha gaire gent catalana que, sense conèixer-la de res, ens hàgim posat a parlar i hàgim acabat quedant i tenint una història.

Escrius que "la felicitat no fa de bon narrar". ¿Aquest dietari és un recull d'infelicitats?

— Potser durant aquests anys vaig ser més feliç del que ha acabat quedant reflectit al llibre. La protagonista de la novel·la...

N'hi dius novel·la?

— Sí, és una manera de parlar, perquè és un dietari. Ella soc jo. Només he canviat algun nom per no tenir problemes. La protagonista no està bé amb el món, ni amb els amics, ni amb ella mateixa. Hi ha pocs moments d'harmonia. Potser un d'ells siguin les converses amb un escriptor gal·lès.

Així i tot, quan el vas a veure a París, et cau la bena dels ulls: "Ja no eres una ànima bessona sorgida del no-res, eres el senyor gran que paga un taxi a una amant per poder-s'hi allitar".

— Vaig veure un gran canvi entre l'home que havia conegut a través de la pantalla i el que tenia al costat, tota l'estona incòmode. Suposo que li agradava que parléssim, però quan em va tenir aquell cap de setmana a París es devia adonar que no volia tenir un afer a la vida real. No n'he sabut res més des de llavors. Sí que em va dir, abans d'això, que em faria sortir a la seva propera novel·la.

Aquest no és l'únic escriptor que surt malparat al llibre. N'hi ha un altre, de qui no en dius el nom, que rep de valent: "Ja ets vell i no saps que ets mediocre, i això és una pena grossa". A vegades ets molt dura.

— Potser sí. Em permeto ser cruel. És un llibre que vol ser honest, potser per això s'hi barreja la crueltat. En un article no ho podria escriure, tot això.

Al dietari tampoc identifiques aquest home.

— El que em molesta d'ell és l'esforç de seguir sent pompós tot i tenir més de 70 anys. La seva manca de talent és tolerable. La pretensió, no. La majoria de gent no som genis, acceptem-ho: el problema és quan no ho som, però ens permeten ser pretensiosos.

Escrius que un dels autors que t'interessa més és Michel Houellebecq.

— Em sembla inevitable interessar-s'hi. Opina sobre coses importants, encara que sovint no comparteixi les opinions amb ell. De Submissió m'interessa quan diu que els musulmans tenen un sentit de l'ordre que als països occidentals hem perdut.

¿Què va fer que et comencessis a interessar per visions del món que escapessin de l'eurocentrisme i els Estats Units?

— Els pares em van transmetre la idea que el que és mainstream és poc interessant. La majoria de lectures de la realitat ens arriben dels Estats Units. M'agrada anar més enllà d'això, saber què hi ha a banda dels nord-americans i els europeus.

El teu psicòleg et diu que "el millor casament que pots fer és amb algú del teu carrer". Ell, però, té de parella una escriptora del nord d'Àfrica.

— No és gaire habitual que algú de la meva classe, situació i origen hagi tingut totes aquestes parelles. Bé, de fet, quan hi penso ara, en comptes de parelles em semblen desencontres. No hi ha hagut un pla a l'hora de conèixer tots aquests homes. El meu punt extravertit ha passat per davant d'altres qüestions. M'ha estat més fàcil tenir relacions amb homes estrangers que amb catalans.

Entre la disjuntiva d'estar "pendent d'una cigala" o de dedicar-te a la teva carrera professional, sembla que al final escullis la segona opció.

— Un dietari sentimental és un llibre sobre què vol dir fer-se adult de veritat. Quan arribes als 30 anys has de decidir qui ets, què estàs disposada a fer i de què et vols alliberar. Les relacions que vaig tenir amb homes musulmans no van anar bé perquè el que em proposaven no em convencia. No renunciaré a la llibertat de tenir una vida professional per casar-me amb algú.

En una altra entrada del dietari escrius: "celibat, amor o barbàrie".

— No compro el model de dona submisa, però tampoc vull anar sola i fugir sempre. El llibre no és només una crítica als tios. Hi ha alguna cosa en mi que no està bé i he de resoldre. Aquesta solitud infeliç vol dir alguna cosa: tinc gent a prop que m'estima, però hi ha una mancança meva que em porta a la roda de desencerts que explico al dietari.

¿Potser perquè a vegades ets massa sincera amb els altres?

— No expliquis el que de debò penses dels altres, perquè els perdràs. Això és el que li va passar a Karl Ove Knausgard quan va fer La meva lluita, els sis llibres autobiogràfics. Ha estat una de les meves grans influències. Un altre autor que va ser important va ser Hervé Guibert. Recordo pensar que Els meus pares, el primer llibre que en vaig llegir, arribava a ser repulsiu de tan íntim que era.

Sembla que hagis volgut seguir les seves passes, a estones. Per exemple, quan escrius: "La prostitució és haver entès els homes. No jugar-hi ni intentar que t’estimin, només posar preu al propi cos".

— Hi ha màximes d'aquestes que espero que no m'acompanyin tota la vida. Vaig passar per una època heteropessimista, de poca confiança que les relacions entre homes i dones puguin sortir bé. Els homes poden separar el sexe de l'afecte: a les dones ens costa més. Hi ha homes que si els dones el que volen se n'aniran, no necessitaran enganxar-se a tu per sempre. Són generalitzacions que potser canviaria si m'hagués enrotllat amb altres tios i si m'hagués conformat amb alguns dels que m'han fet cas i a mi no m'interessaven.