Tolstoi va escriure set vegades Guerra i pau. Aviat està dit. Tenia un evident talent literari, però això no li va estalviar la necessitat de fer feina, feina, feina, feina, feina, feina i feina. La inspiració i la genialitat existeixen, esclar. Ara bé, també calen la tècnica i la perseverança. El llenguatge i l’escriptura ens fan humans, ens distingeixen de la resta d’animals. Com pot ser, doncs, que tanta gent, tot i que hagin anat a l’escola i a la universitat, no sàpiga escriure un text, no ja literari, sinó un simple escrit clar, coherent i endreçat? "L’estratègia d’elaboració d’un text escrit té ben poc a veure amb l’espontaneïtat de la parla", respon Vicenç Pagès Jordà, de qui s’acaba de reeditar un llibre que va fer forat al seu moment, el 1998, i que segueix sent necessari i plaent: l’assaig Un tramvia anomenat text (ed. Empúries).

A l’hora d’escriure, l’artista de talent no farà res sense l’artesà minuciós. Això és el que fa 2.000 anys ja defensava Horaci a la seva Art poètica, que juntament amb la Retòrica i la Poètica d’Aristòtil són els dos referents clàssics que recupera Pagès Jordà. L’un des de la pràctica creadora i l’altre des de la filosofia, tots dos van arribar a les mateixes conclusions. Creien en les muses, la intuïció, la sensibilitat, la gràcia, la inspiració, la inventiva o com vulguem dir-ne, però alhora advertien que cal ofici, és a dir, coneixement dels mecanismes de la llengua i l’escriptura. L’estil és un do, però per treure'n partit és imprescindible treballar de valent. Joubert ho va resumir amb enginy: "Per escriure bé, cal una facilitat natural i una dificultat adquirida". O sigui, acceptar la inspiració no significa negar l’aprenentatge.

El concepte de retòrica, com a art d’escriure bé, va marcar la cultura occidental durant segles, fins que l’adjectiu retòric va acabar significant exactament el contrari: ampul·lositat, buidor, pretensiositat, falsedat, absència d’idees. Avui les poètiques d’Horaci i Aristòtil "es troben en un estat d’abandó tant o més excessiu que el zel amb què havien estat inculcades". La ruptura romàntica (el sentiment passava per sobre de tota raó) va fer forat. Què se n’ha fet de la unitat, l’ordre, la coherència, la claredat i la mesura? Les avantguardes i la contracultura van acabar de destruir l’encartronament formal però també van sucumbir a l’excés antinormatiu. "Quan les regles no es coneixen no es produeix un exercici de transgressió, sinó d’ignorància", sentencia Pagès Jordà, que veu l’altra gran plaga en la separació acadèmica entre llengua i literatura, la qual no fa sinó aprofundir l’analfabetisme funcional del qual parlàvem. I encara assenyala un altre problema: ensenyar història de la literatura nacional i no literatura universal. La important és la segona, la primera és un apèndix.

Escriure? D’entrada i en essència, suposa comunicar (posar en comú) i informar (donar forma) sobre unes idees, uns fets, uns sentiments. Es fa, no a partir del no-res, sinó d’una realitat desordenada (caòtica) i amb l’eina fabulosa del llenguatge, el qual al seu torn també forma i conforma la realitat, la mirada humana. En una imatge que ara seria mal vista per binària, Pagès Jordà dona a l’escriptura com a pare el Plaer i com a mare la Mesura, i en una altra imatge l’assimila a "la improvisació controlada del jazz", sense ordre aparent però amb concert. Dona gust pujar al tramvia de Pagès Jordà i deixar-se portar, lentament, en un viatge de retorn cap als orígens clàssics de l'escriptura.