Els llibres i les coses
Barcelona

L'educació, segons Marina Garcés

"Educar és aprendre a viure junts i aprendre junts a viure"

Marina Garcés Zoom

L’educació és la pràctica (política) més antiga de la humanitat. El que ens fa humans és que ho hem d’aprendre tot i que mai no deixem d’aprendre. El que educa també aprèn: tots som aprenents. Educar és aprendre a viure junts i aprendre junts a viure. Educar és tractar com a iguals els desiguals, acollir la diferència, no anul·lar-la. L’educador és qui convida a pensar i qui interromp la temptació de la vergonya. Qui dona temps i el comparteix. Educar és voler la llibertat de l’altre, és fer que perdi la mandra i la covardia de ser, d’aprendre. Educar és fer memòria -trencar l’estigmatització de la memòria- i és convidar a imaginar. És l’art de l’existència i l’obrador de la consciència. És entendre la intel·ligència no com una facultat, sinó com un equilibri. No és buscar rendiment, sinó donar acompanyament.

Tot això ho diu la filòsofa Marina Garcés al seu nou assaig, Escola d’aprenents (Galàxia Gutenberg), un llibre escrit en temps de pandèmia i nascut del creuament entre saber i experiència (com a professora universitària i com a alumna de piano). No proposa fórmules màgiques, no planteja una utopia educativa, sinó més aviat un contramite, una antiutopia: així és la seva aliança de mestres i alumnes, uns i altres entesos com a aprenents. No parla tant d’institucions (escola, institut, universitat) ni de mètodes i teories (pedagogia, didàctica) com d’actituds i persones, del sentit últim de l’acte d’educar, que veu com una artesania, com una conversa, com una estimació, com una manera d’incitar a pensar i a fer, per un mateix i amb els altres.

Defuig els debats duals de competències versus assignatures, aprendre a aprendre versus coneixements, notes i exàmens versus avaluació global. Planteja una educació emancipadora. L’aborda com una visió del món, no com una metodologia o un procediment sinó com una qüestió ètica, política i poètica. Per educar-nos hem de saber com volem viure i, per tant, com volem ser educats, fins on i per qui.

Sobretot qüestiona el marc general, el sistema. Critica l’individualisme de la capacitat, veure els estudiants en termes de potencialitat, plantejar l’educació com un ensinistrament extractiu que acaba provocant "desnonaments cognitius". Davant d’això, proposa mirar l’educació des del punt de vista dels que corren perill de ser exclosos, els que més necessiten la mediació humana, mestres i afecte, temps, bondat, sentir i viure els continguts, compartir, dialogar. No n’hi ha prou que tot estigui disponible a la xarxa. L’educació plantejada com una guerra de cervells, com una habilitat tecnològica, com una cursa cap a l’èxit i l’excel·lència, fàcilment porta a l’oportunisme, el cinisme i la por, o a la servitud adaptativa, la docilitat davant els nous mantres socials: el canvi permanent i la incertesa. Al conformisme de "les coses funcionen així", "és el que hi ha", sovint parent proper d’un analfabetisme il·lustrat.

Per a Marina Garcés, educar té a veure amb saber que allò que saps està carregat d’ignoràncies: prejudicis, secrets, interessos ocults... I que allò que no saps està ple de sabers. És entendre el desencaix entre nosaltres i el món: una ignorància sàvia. Tot això és el que trobareu en aquest llibre. No hi trobareu la recepta innovadora que us solucioni els dubtes, sinó el dubte conscient que us ajudi a seguir sense angoixes, una música que us acompanyarà.