MINÚCIES

El dol

Una brigada d'enterradors inhuma un fèretre a un nínxol del cementiri de Montjuïc durant la crisi del coronavirus, a Barcelona, sense familiars presents / CRISTINA CALDERER Zoom

No hi ha hagut ni hi ha una sola cultura al món que no celebri amb un ritual, de la mena que sigui, la desaparició d’un ésser estimat. A casa nostra, com pertot arran del virus present (ai!, present), s’ha hagut d’enviar els difunts al repòs etern de qualsevol manera. El perill de contagi que significava vetllar decorosament un mort ha fet que aquells que han sucumbit a la malaltia fossin “despatxats” com una mercaderia, com un moble vell es llença a la foguera de Sant Joan, com una resta és enviada sense miraments a la deixalleria.

Ja eren menudes les nostres cerimònies d’acomiadament, i en països com els Estats Units són gairebé una gresca, de tan moderns com són. Per contra, com més primitiva és una civilització, més complexos són els ritus de traspàs. Així, per exemple, les cerimònies funeràries del poble dels kol, a l’Índia, segueixen un protocol tan elaborat com el següent: quan acaba de morir, el difunt és deixat a terra per tal que la seva ànima trobi fàcilment el camí cap al regne dels morts; es renta el cos i se’l pinta de color groc per foragitar els dimonis que podrien aturar la seva ànima pel camí; els pares i veïns que es reuneixen fan crits cap a terra, amb la mateixa intenció; el cos es col·loca en una civera de bambú i és traslladat a una foguera amagada, fent camins equívocs, també perquè els dimonis no topin amb el difunt; tothom porta a la mà una estella que després llançarà al foc; posen a la boca del mort pans d’arròs i monedes de plata per al viatge final; es crema la civera perquè el difunt no pugui tornar al lloc d’on prové; acabada la cremació els homes recullen els ossos calcinats i els posen en un vas que porten a la casa on vivia, i hi és penjat en una biga; la casa es purifica amb un àpat consagrat; al cap d’un temps, la vídua balla amb el vas amb les cendres, alegrement, com una mena de matrimoni renovellat; en processó cerimonial es visita el lloc d’on procedien el mort i els seus avantpassats; allà s’enterra el vas amb les cendres i al damunt s’hi erigeix una pedra; després, tots els que han participat en la cerimònia han de banyar-se, com una purificació.

Comparat amb aquest ritual, els nostres ritus funeraris són molt elementals. Però encara és més poca cosa, dolorosa i feixuga, això que ha passat els darrers mesos. Perquè celebrar dignament la desaparició d’un ésser estimat és l’única manera de poder continuar al regne dels vius amb consol, rectitud i justesa.