BarcelonaUna vegada ha publicat el llibre, l’autor espera ser entrevistat als programes de Xavier Graset i de David Guzmán, a "La Contra" de La Vanguardia i al Twitch de l’Ibai, que el llibre passi de boca a orella amb la velocitat d’una teoria conspiratòria, que esdevingui el hype de la temporada a les cues del supermercat, i que acabi rebent trucades d’Oprah Winfrey i d’Ellen DeGeneres. Lamentem constatar que aquestes aspiracions no solen acomplir-se.

El cap de premsa de l’editorial (que sol ser el cap i la cua) té uns mitjans limitats, i no ens referim només als econòmics. Tot i que treballa més del que diu el conveni (ha!) i roba hores a família i amics, li falta temps per satisfer les expectatives de l’autor. La realitat és tossuda. En primer lloc, hi ha més llibres que espais on parlar-ne. En segon lloc, els llibres prioritaris són els comercials i els dels autors que treballen en el mateix mitjà, que solen coincidir. Perquè aquest és el problema dels autors mediàtics, i no pas la qualitat del que escriuen: els seus col·legues troben natural convidar-los a ells abans que als autors diguem-ne forasters. I sí: els autors mediàtics són graciosos i telegènics, tenen la paraula fàcil, somriuen a la càmera i fan de tap amb una alegria que espanta.

A banda d’aquesta tendència, els criteris de la premsa són inescrutables. Pot passar que els autors que aspiren a la promoció siguin massa joves o massa vells, massa vistos o massa anònims, massa barcelonins o massa de poble. Pot ser que el tema sigui massa original, massa gastat, massa el que sigui. Amb la taula plena de piles de llibres i sense temps de llegir-los, amb els mòbils plens de missatges i moltes pàgines per escriure, els periodistes de cultura amb prou feines tenen temps d’ordenar les prioritats. 

L’autor, mentrestant, se sent obligat a assolir una visibilitat màxima. Si no sap dir que no, el cap de premsa el durà el cap de setmana a visitar fires i trobades exòtiques (Móra d’Ebre, Vic, la Bisbal), els fotògrafs li suggeriran que adopti postures estrambòtiques, i els entrevistadors li demanaran un mostrari d’anècdotes. És un campi qui pugui.

Però hi ha compensacions. En poques setmanes, l’autor pren contacte directe amb tota mena de mitjans (amateurs, dignes, infumables). Cada llibre publicat equival a un màster en periodisme cultural, ja que serveix per establir contacte directe amb productors, estrelles i becaris. El primer que aprèn l’autor és a tenir al dia la Viquipèdia, ja que en més d’una ocasió serà introduït amb les primeres línies de la seva entrada –tal qual.

De la roda de premsa a Instagram

El primer contacte se sol establir en forma de “roda de premsa” en un bar, una xocolateria, un restaurant o un hotel (segons pressupost). Després, el marxandatge dependrà del romanent i de la inventiva del cap de premsa: punts de llibre, màscares, bosses, xapes per penjar a la solapa... Les xarxes generen likes i repiulades en sectors propicis, que l’autor acaba retuitant a tall de bot. Amb una mica de sort sorgiran memes, llistes de Spotify, comentaris a LibraryThings, xats, recomanacions de booktubers, cobertes a Instagram, xats... La pandèmia ha convertit els autors en productors. Durant els últims dos anys, tothom ha après a gravar-se en àudio i en vídeo i a fer-se fotografies –corresponsals de si mateixos– per enviar-les als mitjans.

En trenta anys de promoció, els records s’acumulen. Recordo un periodista sènior que entrevistava a mà, escrivint lentament cada pregunta amb una ploma estilogràfica en una llibreta, i transcrivint cada resposta amb la mateixa parsimònia, de manera que l’entrevista acabava convertint-se en un dictat.

Recordo que, en un estudi de ràdio que he oblidat, el locutor em va dir, de viu en viu: “Vinga, ven el llibre”.

Recordo que per promocionar un llibre vaig ser convidat a visitar una matalasseria decorada amb estàtues de Buda, on el càmera em va filmar passejant-me entre els llits i deixant-m’hi caure amb languidesa, com si acabés de tornar d’una expedició a l’Everest.

Recordo que l’única vegada que he anat a València a promocionar un llibre va ser perquè s’havia traduït al castellà.

Calculo que dedicar menys de l’1% de les energies a la promoció és un suïcidi, però que dedicar-hi més del 10% és postureig. Després de cada campanya, la crisi que sobrevé a l’autor apunta cap a dues solucions possibles, que alhora són formes astutes de promoció. Una és el model Salinger, que consisteix a tallar qualsevol relació amb la premsa, abandonar d’arrel entrevistes i declaracions, tancar-se en si mateix i reaparèixer només en imatges borroses increpant el fotògraf a la sortida d’un supermercat. L’altra és el model Marta Rojals, que consisteix a negar-se a cedir la pròpia imatge i limitar-se a ser un text: articles, piulades, entrevistes, però sense la cara ni el cos, prescindint de gesticulacions i positures davant la càmera. Són opcions temptadores, però exigeixen dues condicions prèvies: escriure bé i disposar d’una editorial que sàpiga –com es diu ara– monetitzar-ho.