En la mort de Pau Riba ens van tornar a la memòria i l’orella velles cançons. Una d’elles és Noia de porcellana, que va ser el preludi del disc Dioptria. I veure-ho escrit així, porcellana, als obituaris em va provocar un rebuig instintiu, perquè Riba diu porcelana i perquè pronunciar aquí una ella desfà tota la màgia de la cançó. Primer vaig pensar en la moderna voluntat de corregir “l’artista que s’equivoca”, però després vaig descobrir que ja es va escriure així el 1968 al single de Concèntric. Rumiant-hi, arribo a la conclusió que aquell Riba de 20 anys que deia porcelana tot i veure escrit porcellana potser no era tan diferent d’un cantant d’avui que diu motzarela veient escrit mozzarella. Les raons per les quals italianismes com acquarella, bagatella o pulcinella s’han catalanitzat com a aquarel·la, bagatel·la i putxinel·li i, en canvi, porcellana es manté porcellana les intenta explicar Coromines amb la seva habitual boira especulativa. El jove Riba es limitava a dir el que tothom deia llavors, amb una ela simple tan rotunda com la que pronuncia a cel·lofana i repel·lent per descriure la pell i la carn de la noia. I seria molt trist que, arrossegats per la norma ortogràfica, les noves generacions palatitzessin la seva alveolar porcelana.

A ningú, per sort, se li ha acudit convertir Dioptria en Diòptria, i només els indocumentats parlen del disc de Llach Viatge a Ítaca. Però, amb no tanta sort, tota una generació de miops vam passar de tenir dioptries a tenir diòptries per motius erudits que atempten contra una pronúncia confortable i ja del tot integrada en la llengua. L’ÉsAdir mira d’atenuar-ho assegurant que diòptria “en registres informals pot funcionar com a paraula plana”. I el mateix diu de aurèola. En el cas de èczema va més enllà i, després d’afirmar que eczema és la forma més estesa, l’admet en tots els registres. Gràcies, gràcies per deixar-nos ser planers. Perquè el català no acabi sent exhibit en una vitrina ens calen poetes excelsos com Carles Riba i artistes planers com Pau Riba.