BarcelonaS’acosta l’estrena al Liceu d’una de les òperes més prestigioses de Mozart, Les noces de Fígaro, i els amics d’aquest gènere que també ho són de la literatura tenen l’ai al cor. ¿Tornarem a veure les Noces presentades en un apartament de Manhattan? ¿Sortiran, per casualitat, membres de les SS amb uniforme, cosa ja reiterativa en les òperes de Wagner, encara que el nazisme és un tros d’història molt posterior? ¿Aniran vestits com esqueia a final del segle XVIII a Sevilla –que és on passa l’acció–, o aniran disfressats amb aneu a saber quins figurins d’un artista tan carregat de fantasia com d’ignorància? Ja es veurà.

És un dels problemes que presenten les escenificacions d’òpera des de fa una colla d’anys. I el que ens hem de preguntar és molt senzill: ¿per què els posadors en escena de les obres dels compositors clàssics –des de Monteverdi endavant– s’entesten a traslladar als temps contemporanis unes obres que van ser creades en un altre moment, amb un context cultural també molt circumscrit, i unes intencions didàctiques, quan era el cas, que ho tenien tot a veure amb aquella època, i no amb la nostra?

La resposta també és molt senzilla: sembla que la gent ja no és capaç de fer un viatge a categories històriques, socials i morals d’un temps que quedin una mica (amb una mica n’hi ha prou) endarrerides. Les noces, concretament, és una òpera que trasllada a la música teatral una obra de Beaumarchais del 1778 (que va ser prohibida a França fins al 1784), que, miraculosament, va poder ser portada a l’escena musical per Mozart l’any 1786 en un país en què regnava Josep II, justament germà de Maria Antonieta. Narra, amb la gran capacitat que tenia Mozart per dramatitzar i musicar arguments i textos, el declivi de l’anomenat dret de cuixa, segons el qual l’amo d’una casa noble tenia el dret a dormir amb la núvia abans que el seu promès. El costum era antic; però Beaumarchais i Mozart sabien que aquest costum havia perdut legitimitat amb la crisi de l’aristocràcia al llarg del segle XVIII, i van presentar el fet per donar a entendre que els temps (els seus) canvien, i que allò ja no es podia permetre. Pocs anys després de les obres de tots dos, dramaturg i compositor, va esclatar la Revolució Francesa.

Doncs això és el que ens han d’explicar: perquè una òpera també és una lliçó d’història, i la història s’ha de narrar, sempre que sigui possible, a partir de les seves determinacions cronològiques, no amb il·lusionismes anacrònics.