Quin sentit té torturar els malalts si ja no hi ha esperança?

Delphine de Vigan va refusar un munt de vegades la idea d’escriure sobre la seva mare. Feia la llista dels molts autors que havien escrit sobre les respectives mares, des dels més antics fins als més recents, només per demostrar-se fins a quin punt el terreny estava minat i el tema, gastat. Però un dia va trobar el cadàver de la mare –“estava blava, d’un blau pàl·lid barrejat de cendres, amb les mans estranyament més fosques que el rostre”–, que havia decidit plegar de viure, i va necessitar entendre-la. Va recuperar cartes, escrits, dibuixos, gravacions, fotos. I va emprendre la tasca de fer un llibre sobre la seva mare. Com havien fet tants escriptors abans.

He pensat en Res no s’oposa a la nit, de Delphine de Vigan (Edicions 62, traducció d’Oriol Sánchez i Vaqué), tot llegint el llibre d’una autora que va escriure als anys seixanta sobre els últims dies de la seva progenitora. Em refereixo a Simone de Beauvoir i al text Una mort molt dolça, que ara ha recuperat Angle amb una traducció de Margarida Castells Criballés (l’havia publicat l’editorial Aymà el 1966, dos anys després que sortís en francès a Éditions Gallimard).

La mare de De Beauvoir cau, es trenca el coll del fèmur i, un cop ingressada, descobreixen que té un càncer: un tumor de la pitjor espècie li bloqueja l’intestí prim. La malalta mai no sap la veritat: li diuen que l’han operat d’una peritonitis. I el que havia de ser una convalescència passa a ser una agonia, amb les dues filles per testimonis. I amb els remordiments de la Simone cada cop que pensa que no té sentit torturar la malalta si no hi ha esperança.

La crònica d’aquest camí cap a la mort materna està escrita amb una franquesa que es transmet i s’agraeix. “Ja no tinc cap vergonya”, li diu la mare, amb la camisa de dormir descordada i exhibint amb indiferència un ventre arrugat i un pubis pelat. “Veure el sexe de la meva mare m’havia colpit –admet la narradora–. Per a mi, cap cos no havia sigut tan inexistent. De petita, l’havia estimat; d’adolescent, m’havia provocat una estranya repulsió, tot un clàssic. Trobava normal aquella doble naturalesa de la qüestió, entre la repugnància i el que és sagrat: un tabú. De totes maneres, en aquells moments em va sobtar la violència del meu desgrat”.

La tècnica ens afegeix temps de vida però ens pren humanitat

La mort d’una mare costa d’imaginar, fins i tot quan la mare ja té edat per morir-se. La de Simone de Beauvoir tenia 77 anys i unes quantes xacres, però ella no s’havia plantejat mai de debò que es pogués morir. “La seva fi, com la seva naixença, se situava en un temps mític”. Ara, per primer cop, la veia com un cadàver en potència. 

“No deixi que l’operin!”, diu una infermera veterana a la Simone. Però la filla no fa res per evitar l’operació. Sovint, quan havia tractat amb malalts que patien un martiri, s’havia indignat amb la inèrcia dels seus parents. Pensava que ella, si pogués, els mataria. “Tot just davant de la primera prova, però, havia fet figa: havia renunciat a la meva pròpia moral, vençuda per la moral social”. Sartre (a qui Simone de Beauvoir sempre anomena així, pel cognom) li fa veure el drama d’una altra manera: “No. És la tècnica que t’ha vençut, i això és fatal”. En efecte, raona De Beauvoir: “Estem presos dins d’un engranatge, impotents davant els diagnòstics dels especialistes, les seves previsions i decisions”. Els malalts esdevenen propietat dels metges, que s’entesten a mantenir-los amb vida com més temps millor.

Hi ha un altre remordiment que la narradora sí que pot apaivagar: el d’haver interromput d’adolescent el diàleg amb la dona que l’havia parit. Durant l’agonia materna reneix la tendresa entre totes dues. I la filla se sent cada cop més unida a aquella moribunda.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir Una mort molt dolça a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.