HE LLEGIT NO SÉ ON

Les coses que fem

Les coses que fem / PERE TORDERA Zoom

Els cinc temes tabús en una conversa amb desconeguts

“Existeix un codi de bona educació entre estranys -diu la narradora de la novel·la Una relació perillosa, de Michela Murgia- que imposa de parlar de tot menys de cinc temes molt concrets. No hi fa res que siguin els únics pels quals valgui la pena encetar una conversa: si un no es vol arriscar a resultar desagradable amb persones que no coneix no ha de parlar ni de sexe ni de diners, ni de religió, ni de política, ni de la mort”.

Però en Martin viola la regla i l’Eleonora s’aboca a parlar-li de la mort de la seva mare. “En la foscor del Jaguar en Martin tenia els ulls tancats, però sabia que m’escoltava. Jo també m’escoltava, perquè era la primera vegada que explicava aquell adeu a algú. Amb els estranys no es parla de la mort, però d’aquesta mort no n’havia parlat ni amb els amics”.

I ja tenim la protagonista d’aquesta novel·la embriagadora (publicada per Proa amb traducció de Mercè Ubach) recordant en veu alta el dia que la seva mare, després de deixar un paquet d’arròs al prestatge d’una botiga, es va girar i li va dir: “El metge diu que tinc alguna cosa al pulmó”. I ella reflexiona: “Alguna cosa. Aquesta expressió vaga em va fer més por que una sentència explícita. Les coses sense contorn em remetien a la condició tutelada de la infantesa, al temor atàvic dels armaris mal tancats, al rebuig obstinat de prestar-me al joc fosc de la gallineta cega. [...] A casa meva hi havia una manera terrible de fer existir les coses, que consistia a no anomenar-les mai. Però jo hi aspirava, al nom de les coses”. Aquí l’Eleonora dispara la pregunta clau, sabent que la resposta serà afirmativa: “És un tumor?”.

El poder d’un diminutiu per enverinar un elogi

Josep Anton Codina (Barcelona, 1932), home de teatre i mestre de mestres, va explicar dijous en rebre el Premi Nacional de Cultura que un dia en Ricard Salvat li havia fet un elogi sibil·lí: “En Codina sap cosetes”, li va dir. “A mi això de saber cosetes em va xocar molt -va confessar el guardonat-. Al cap dels anys m’ho van tornar a dir una altra vegada, i jo pensava: què vol dir això de les cosetes? Si he estat treballant com una bèstia i he estat fent coses sense parar, què vol dir «fer cosetes»? Finalment m’ho vaig prendre amb un cert relaxament i vaig acceptar-ho. M’és igual que en diguin cosetes o que en diguin cosotes, l’important és fer coses”.

L’executiva amb principis que ha fet el salt a la literatura

Fer coses. Els catalans fem coses, diuen. “Cosa és una paraula molt maca”, vaig comentar una vegada a Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927). Ell hi va estar d’acord, i va afegir: “Sí, perquè vol dir moltes coses”. És una paraula vaga, d’acord, però també és versàtil i poc pretensiosa. Fer coses, sense diminutiu, i fer-les tan bé com sapiguem és, crec, un gran objectiu vital. Les coses que fem ens defineixen més que cap altra cosa. L’Espinàs ha sabut aprofitar la vida i n’ha fet moltes, de coses.

Michela Murgia (Sardenya, 1972) també n’ha fet unes quantes, de coses. Va arribar a ser una alta executiva d’una empresa termoelèctrica. Però li van demanar que fes una cosa que ella no volia fer: que amagués un vessament tòxic al mar. S’hi va negar, ho va denunciar públicament i la van acomiadar. Després va treballar com a teleoperadora en una fàbrica d’aspiradores. Allà va veure coses que no li van agradar i va obrir un blog anònim per airejar-les. Un editor li va proposar publicar aquella experiència. Il mondo deve sapere es va dur al teatre i al cinema. Des d’aleshores aquesta feminista, cristiana i independentista sarda fa una cosa -i molt ben feta- que mai s’havia plantejat abans: escriu llibres.