MINÚCIES

La cortesia

La cortesia / WIKIMEDIA COMMONS Zoom

La trobada breu entre Oriol Junqueras i el president Pedro Sánchez al Parlament espanyol -imatges que s’han vist repetidament per televisió- dona una idea del que mai hauria hagut de faltar en les relacions entre Catalunya i Espanya: la cortesia.

Les formes de la cortesia són tan antigues, al nostre continent, com la societat romana, en la qual van assolir una certa categoria, com es nota als plets que Ciceró, que era advocat, va sostenir al Senat en defensa o en contra d’un estol de ciutadans. Més endavant, però sempre segons el model romà més que no pas el cristià -que és lleugerament lax quant a aquesta qüestió: tots som “germans en Crist”-, la civilització medieval va arribar al súmmum pel que fa al valor de les formes en les relacions personals, entre súbdits i senyors, entre amics i enemics i, molt especialment, entre els homes i les dones. Enric Bagué va publicar un llibre molt bell que no parlava d’altra cosa: La dona i la cortesia a la societat medieval (Barcelona, Aymà, 1947). Però només cal llegir la poesia dels trobadors per adonar-se que el respecte que els homes tenien per les dones que ells cantaven en les seves cançons era un costum molt assentat en la civilització tardomedieval, com encara es llegeix al Dante, a Petrarca i a molts autors de l’Humanisme dels segles XV i XVI. Aquesta llei de cortesia va ser tan poderosa a l’Edat Mitjana que, com és sabut, les novel·les de cavalleria giraven totes al voltant d’un tracte exquisit, no solament entre homes i dones sinó també entre homes sols i dones soles.

Havent llegit moltes d’aquestes novel·les, Cervantes va ordir el seu Quijote com a ressò de la literatura cavalleresca i va aconseguir que mai més s’escriguessin gaires novel·les com els Palmerín de Inglaterra i Florismarte de Hircania, sense alterar en cap moment, de l’inici a la fi del llibre, els costums cavallerosos i cortesos que van presidir les relacions socials als primers segles moderns, com als segles tardomedievals, fins ben avançat el segle XX. En donen prova els manuals d’urbanitat -un derivat de la cortesia- que van proliferar als segles moderns, en especial a Anglaterra. Per exemple: The perfect gentleman, de M.C. Beaton, i molts altres, amb el mateix títol, i un que sembla haver estat escrit expressament per a l’actual situació entre Espanya i Catalunya, de Donald Ogden Stewart: Perfect behavior. A guide for ladies and gentlemen in all social crises. I encara, en llengua francesa, el recent Éloge de la gentillesse, a càrrec d’Emmanuel Jaffelin (París, Pocket, 2016).

Amb aquesta cortesia encara no hi ha res de guanyat, però no deixa de ser una bona manera per començar a entendre’s amb qui sigui i sobre el que sigui.