21/07/2021

L'etern retorn a Corfú

3 min
Un moment de la sèrie 'Los Durrell'

Corfú. Durant els anys de la Guerra Civil Espanyola, els Durrell, una atípica família anglesa, van tastar la llibertat en aquesta illa grega. S’hi van estar del 1935 al 1939, fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Viuda amb quatre fills, i amb estretors econòmiques, la mare, Louisa, que s’havia criat a l’Índia i tenia afició a l’espiritisme i la cuina, es va vendre la casa i va decidir marxar d’Anglaterra. A Corfú, on ja hi havia el fill gran, el futur escriptor Lawrence, els diners els arribarien per viure sense preocupacions. Per al petit Gerald, allò va ser un paradís que va consolidar la seva prematura vocació de naturalista. La meva família i altres animals ha esdevingut un clàssic que no es deixa de reeditar. Empúries ha tornat a recuperar la traducció del 1988 de Pep Julià. La seva lectura és un inspirador company de vacances.

Mentre el germà gran, Lawrence Durrell, escrivia; el mitjà, Leslie, caçava; i la següent, la Margo, s’enamorava, en Gerald voltava pel camp i la garriga, per les oliveres i les vinyes, pels horts i les cales a la recerca de tortugues, serps, escarabats, ocells i tota mena de bestioles. I de passada, esclar, aquell espavilat nen rosset es feia amic de la gent del país. Els seus gossos Roger, Wilde i Puke, la tortuga Aquil·les, el dragó Geronimo, la mantis Cicely, les garses Gapsas, el colom Quasimodo, el mussol Ulisses i un llarg etcètera d’animals eren les seves principals companyies, i creaven tota mena d’embolics a la família. Ni la mare ni ningú sabia on parava normalment en Gerald, que va tenir diversos i estrafolaris professors particulars (l’escriptor George, el savi Theòdoros, l’estudiant Peter i l’avicultor Kralefsky), als quals s’acabava ficant a la butxaca perquè l’instruïssin sobretot, i si podia ser de forma pràctica, sobre qüestions de natura.

La seva vivència d’aquell Mediterrani potser idealitzat, però alhora tan real i concret –són una meravella les precises i alhora poètiques descripcions que fa de la vida natural–, és un tresor literari que avui, amb la lluita contra el canvi climàtic, recobra tot el seu sentit, si és que mai l’ha perdut. L’estimació per la natura que sent aquest adolescent ens fa obrir els ulls davant la distància absurda i el desconeixement que la majoria en tenim. La fotografiem, l’admirem, la tastem ocasionalment, però no som prou o gens conscients de la seva fragilitat, varietat i grandesa. En realitat, massa sovint la seguim combatent i maltractant sense ni adonar-nos-en.

El Corfú de Gerald Durrell és un cant a la vida natural del Mediterrani previ al turisme de masses. És un llibre carregat tant de nostàlgia com de futur: no ens queda més remei que reconnectar amb la terra i el mar. La seva mirada apassionada i sensible ens retorna a l’essència secreta de les plantes, els animals i la gent del camp, amb olors i sons invisibles als nostres sentits. I molts cops ho fa de la mà dels pastors, pagesos i pescadors illencs, l’acollida dels quals sempre el va acompanyar: "No hi havia una sola casa de camperols d’on poguessis anar-te’n amb les mans buides", per exemple la de l’Afrodita i en Ianni, que el reben amb una ampolla de vi, un gerro d’aigua i un plat amb pa, olives i figues. L’Home de les Cetònies (un pastor mut) i l’espavilat Spiro (que fa com d’assistent als Durrell) i en Kosti Parapoulos (un pres en semillibertat que es dedica a pescar) són alguns dels personatges d’aquesta aventura. Després hi ha la desfilada dels excèntrics amics del Lawrence, poetes, pintors, dramaturgs, més donats a la beguda, les festes i les tertúlies que a la natura. I naturalment, esclar, la mare, que el deixa fer i desfer, i els germans.

El Corfú animal i humà de Gerald Darrell, un món màgic que anhelem immortal.