BarcelonaA la pel·lícula Mary Poppins, dos germans escriuen una carta on descriuen com ha de ser la seva mainadera ideal: que sàpiga xiular i fer un bon pastís, que no faci olor de naftalina. A canvi, ells es comprometen a no trencar-li les ulleres ni a posar-li pebre al te. A mi em semblen peticions raonables, però al pare, un home amb poc sentit de l’humor, tot això li sembla ridícul i l’anunci acaba cremat a la xemeneia, cosa que no impedirà que Mary Poppins es presenti a aquella casa.  

Aquest divendres, mentre sentia de fons la sessió d’investidura, m’he sentit una mica com aquests nens pensant en les característiques de la pròxima o pròxim conseller de Cultura (suposant que no es mantingui al càrrec Àngels Ponsa). Com que no en tinc ni idea d’interessos i equilibris polítics, amb tota ingenuïtat pensava si seria possible que nomenessin algú que s’estimi la cultura, que la consideri important, que s’arremangui per afrontar els reptes que es trobarà (el sector està en una situació crítica), que reclami un pressupost més gran i que es pugui quedar fins al final del mandat. A canvi, jo també prometo no posar pebre al te de ningú, i sobretot em comprometo a intentar recuperar la confiança en una conselleria que no ens n’ha donat gaires motius últimament, tal com demostra que haguem tingut cinc consellers de Cultura en només cinc anys: Vila, Puig, Borràs, Vilallonga i Ponsa. A mi això no em sembla normal. 

És veritat que han estat anys complicats, amb un 155 pel mig, però no aconsegueixo treure’m del cap les declaracions de Santi Vila, només sis mesos després d’arribar al càrrec, en què es postulava per ser candidat a l‘alcaldia de Barcelona. És evident que la cultura no li interessava gens. És el cas més extrem, però la veritat és que no hi hagut manera de consolidar ningú, cosa que ha suposat que tampoc s’hagi consolidat cap projecte. Sempre hi ha hagut una altra prioritat, sempre un interès polític que ha passat per sobre. La cultura no ha estat prou important per retenir ningú, i crec que això no és el que ens mereixem, ni com a societat ni com a sector. Espero que ara que començaran les negociacions i el ball de noms hi posin remei, perquè, si no, acabarem havent de trucar a la Mary Poppins.