BarcelonaFa més de vuitanta anys que se celebra l’anomenat Concert d'Any Nou a la magnífica sala de la Musikverein (Associació Musical), a Viena. Quan van començar ja era una cosa una mica démodée —valsos elegants i galants a les portes de la guerra mundial, i en ple règim nazi, molt amic dels austríacs—; però ara resulta d’un anacronisme colossal.

Els valsos són, per ells mateixos, embafadors i melosos, però en aquests moments —després de la música del Segon Cercle de Viena— resulten cursis d’allò més. No li passa el mateix a la música de Haydn, Mozart o Beethoven, que no han perdut ni un bri de la seva ucronia. Bonics ho són, sens dubte, i això explica que agradin a molta gent, en especial a aquells que els han ballat alguna vegada. En queden pocs.

El Musikverein podria prendre alguna decisió en aquest sentit: deixar de fer aquests concerts, interpretar altres coses i, sobretot, no enfarfegar-los amb aquella floristeria i aquelles coreografies que presenten a la mitja part, que són el súmmum del xaró. Al final, la gent pensarà que Àustria només és un país de paisatges bonics i de llenyataires. (No s’equivocarà gaire.) Això sí: la festa permet que aquella sala de concerts i la Filharmònica de Viena tinguin la programació de tot l’any assegurada.

Transformar el concert en una acció radical

Aquesta vegada, però, com va passar en plena guerra mundial, hi havia raons per transformar-los en alguna altra cosa. Tot el concert exhala un aire d’optimisme candorós, i només ens falta això per creure —santa innocència!— que l’any 2023 serà millor que l’anterior: tots els anys porten penes i glòries, a tots els segles hi ha hagut felicitat i catàstrofes. Molta gent, sobretot els molt grans, va ficar-se al llit a les deu del vespre el dia 31 pensant que no hi ha gaires motius per suposar que l'any vinent serà millor que l’anterior: de fet, pot passar perfectament que no el visquin completament. ¡Ximpleria consagrada dels canvis d’any i de segle!

Àustria, especialment, hauria de renunciar de tant en tant al seu caràcter d’”ànima bella”, i oferir un espectacle estripat, amb sang i fetge, com ho fa la Fura dels Baus o com va fer-ho, parlant de literatura, Thomas Bernhard, un autor que els assistents al concert de Cap d’Any deuen detestar, sense excepció. ¡Ai la nostàlgia d’aquell enorme Imperi de Francesc Josep i de Sissí, quan Àustria era encara un dels grans conglomerats d’estats, nacions, llengües i religions! Sembla que no vulguin adonar-se que ara és un país menut. I els països menuts estan obligats a presentar les mostres d’art més radicals. Ells ho van fer al tombant dels segles XIX a XX, valsos a part, i ara no ho fan.