ELS LLIBRES I LES COSES

Les cinc grans epidèmies de la història mundial

La història es repeteix? Sí i no. La llei més segura de la història és que tot canvia permanentment i, alhora, la segona llei és que hi ha grans continuïtats que fan possible establir sorprenents paral·lelismes. ¿La pandèmia del coronavirus és un fenomen nou? Doncs altra vegada sí i no. Sí perquè el món s’ha fet petit a causa dels avenços tecnològics (internet i vols barats) i per això el virus s’ha escampat tan de presa. I no perquè d’epidèmies mundials n’hi ha hagut unes quantes al llarg dels segles. L’historiador José Enrique Ruiz-Domènec en repassa les principals al llibre L’endemà de les grans epidèmies (Rosa dels Vents), un recorregut de la pesta bubònica al coronavirus, centrat tant en l’extensió i les formes de cada episodi com en la manera com la societat va reaccionar-hi i al capdavall se’n va sortir.

La seva tesi és que després de cadascun d’aquests desastres sanitaris s’ha produït un avenç civilitzador. Potser l’autor força una mica els raonaments, però no deixa de ser lògic que de daltabaixos així en surti una societat canviada, un nou impuls. Quines són, en tot cas, les grans epidèmies de la història? La primera coneguda va començar el 542 dC a la Constantinoble dels temps de Justinià i la seva esposa Teodora i va fer caure l’Imperi Bizantí o Imperi Romà d’Orient: aquella pesta bubònica es va allargar durant dos segles, va fer abandonar terres de conreu i va despoblar ciutats senceres. Es calcula que van morir 25 milions de persones. En temps de l’Imperi Romà n’hi havia hagut d’altres, però aquesta va ser molt més atroç. De fet, es va estendre per tot el Mediterrani i va arribar a les illes britàniques, on va ser especialment letal a Irlanda. A Bizanci, va paralitzar l’administració i va generar debats bizantins (mai més ben dit) sobre què calia fer. Ja aleshores les discussions anaven sobre si fer èmfasi en la llibertat de comerç o en la seguretat sanitària. La fi d’aquell imperi va portar dues noves civilitzacions: l’islam i l’Europa medieval.

La segona gran pandèmia, la pesta negra, propagada pel mateix bacteri que la bubònica ( Yersinia pestis ), va produir-se a Euràsia entre el 1347 i el 1353, arribant fins a Noruega i Islàndia. Rates i puces la van escampar. Els pèssims sistemes d’eliminació de residus van ser clau per a l’extensió de la malaltia. Comparada amb la de Justinià va durar poc, però de nou el resultat va ser una catàstrofe demogràfica: milions de morts; es parla d’un terç de la població europea (uns 20 milions). A Barcelona va arribar el maig de 1348. Se’n va donar la culpa als jueus, es va parlar de càstig diví... però també hi van haver veus que se sortien d’aquest univers de culpabilitat, com el Decameró de Boccaccio, i que van donar peu a l’humanisme i el Renaixement. I atenció: “L’any 1377, des de Ragusa, avui Dubrovnik, va arribar la proposta innovadora d’imposar un període de trenta dies d’aïllament per a tots els viatgers que arribaven a la ciutat. La proposta es va estendre aviat a Venècia, Pàdua, Milà, Marsella, Gènova...”, i es va acabar ampliant a quaranta dies i batejant en italià com a quarantena. I així fins avui.

L’espiral de contagis a Amèrica de malalties portades pels espanyols és la tercera gran pandèmia. Diferents autors han parlat d’ homogenocè o d’imperialisme biològic. Entre el 1492 i la dissolució de l’Imperi Asteca el 1521, la població indígena va quedar molt disminuïda (s’estima que van morir 50 milions de persones) per la grip (la primera a arribar), el xarampió (desembarca el 1495), el tifus, la febre groga (arriba amb el tercer viatge d’un Colom negligent a l’hora de posar en quarantena els mariners malalts) i la verola (1518, a Cuba). La caiguda de Tecnochtitlan, la capital asteca, va ser a causa de la verola i no de l’èpica militar d’Hernán Cortés. “El que realment va impedir la recuperació de la població indígena no van ser les epidèmies, sinó la gestió que se’n va fer, basada en el principi que la conquesta era un dret diví” i en el culte a la política autoritària, diu l’autor. Fins al 1550 no es van fer hospitals. La resposta a la pesta va ser, segons Ruiz-Domènec, el mestissatge. Home...

Al segle XVII van venir noves plagues. Entre 1628 i 1665 Europa va ser assolada pel tifus, la verola i la pesta, que es van unir als estralls de la Guerra dels Trenta anys i el fred de l’anomenada Petita Edat de Gel. A la Llombardia el 1630 hi va haver un milió de morts, el 63% del cens. A Barcelona el 1651 els morts van ser 20.000 sobre un total de 44.000. La ciència, la Il·lustració i l’esperit revolucionari de canvi va ser la resposta als segles següents. I bé, l’última gran pandèmia abans del coronavirus va ser la grip espanyola (un nom equívoc, ja que venia dels EUA) del 1918. El covid-19 tancaria en realitat el segle XX i iniciaria una nova etapa. Com hi respondrem?