BarcelonaDijous vaig coincidir al programa Tot es mou, de TV3, amb l'Antoni Verdaguer, que acaba de presentar el documental La música de les paraules, dedicat a l'escriptor Jaume Cabré. Hi repassa la seva trajectòria i la seva obra, i també hi parla molt de la vinculació de l'escriptor amb la música. Però si aquest documental ha adquirit una transcendència especial, és perquè al final s'hi explica que Jaume Cabré té Alzheimer. Aquest va ser el titular que va obrir la informació que en va fer el Telenotícies, i Verdaguer comentava, una mica dolgut, que li havia semblat poc delicat i poc subtil, i donava a entendre que a la família també li havia sabut greu. Entenc perfectament la seva reacció, perquè un titular com aquest, tan cru, ha de ser molt dolorós. Verdaguer argumentava que el documental parlava de moltes més coses, i té tota la raó, però em fa l'efecte, i és una opinió personal, que el greu que li va saber no només està relacionat amb el fet de reduir el documental a l'Alzheimer, sinó a l'impacte de veure en pantalla, de manera tan directa, la situació del seu amic estimat. Certament, el llenguatge encotillat dels Telenotícies deixa poc espai a la delicadesa que reclamava el director. Malauradament, el que convertia el documental en notícia era el que no sabíem: l'Alzheimer. Considero que, fer-ho públic o no, sempre ha de ser una decisió personal que s'ha de respectar. Però si la família estava d'acord que s'expliqués en el documental, també entenc que el Telenotícies se'n fes ressò.

Dit això, us recomano que veieu La música de les paraules (a Filmin, i aviat a TV3), perquè és una celebració de Jaume Cabré, i celebrar-lo és, segurament, el millor homenatge que li podem fer ara. Hi surten una trentena de persones, moltes de l'àmbit literari, la majoria amics. En Tòfol Trepat explica que, amb 17 anys, Cabré li semblava una persona molt dinàmica, molt de jugar a futbol o escalar muntanyes, i que no se l'hauria imaginat mai tancat a una habitació, envoltat de personatges imaginaris. El mateix Cabré explica que, fins als 18 anys, en què va escriure el seu primer text amb intenció literària, ell tampoc s'havia plantejat la possibilitat de ser escriptor. De fet, va començar sent professor de secundària, feina que va fer durant vint anys, i explicava amb orgull que era el seu ofici. Un dels seus alumnes, en Josep Lluch, ha acabat sent el seu editor, i explica com el feia gaudir de les classes de literatura. Però Cabré se'n va cansar, d'escriure de nit, després de fer de mestre i de participar activament en la vida familiar. Dedicat totalment a l'escriptura, s'ha convertit en un dels escriptors més estimats del país, i en un veritable fenomen literari també fora de casa nostra: de Les veus del Pamano, se'n van vendre 600.000 exemplars a Europa. Cabré ha defensat i ha fet viatjar el català, tal com certifica la presència de traductors de la seva obra al documental, un documental que també vol reivindicar el Cabré que va escriure una òpera, que va estrenar al TNC, o que, com posa en valor Joaquim Maria Puyal, va ser un guionista excel·lent de programes i sèries com Vostè jutja, La granja o Estació d'enllaç: "Organitzàvem junts un món, que després ell desenvolupava".

El documental, que està ple d'altres aspectes interessants, es fixa sobretot en la relació de Cabré, que toca el violí, amb la música, una disciplina que ha estat essencial per a ell, i també per a la seva escriptura. El seu amic Jordi Savall ho sap molt bé, i li fa un regal en forma de concert, que tanca el documental amb una imatge preciosa: un Cabré emocionat, un cop més, per la música que tant s'estima.