BarcelonaAvui volia (vull) fer una crònica de la meva visita a la fira Indilletres, però em distrec perquè veig aquí i allà que els editors estan contents. Molt contents. "Gran notícia per al llibre en català" era el titular de dilluns passat. Es veu que les vendes han crescut un 12%. ¿On són les ampolles de cava? A pocs centímetres d’aquesta notícia, una altra que parla dels ERO de Vicens Vives i Enciclopèdia. Potser els editors no estan tan contents, o no tots. Sigui com sigui, els que segur que no estan gens contents són els treballadors acomiadats i els professionals impagats que ja es veuen a venir que acabaran jugant al Tragabolas del concurs de creditors. Fa un parell d’anys Navona ja va petar i mitja Catalunya s’hi va enganxar els dits. Editors a banda, no crec que la resta del sector comparteixi gaire el cofoisme de l’estadística (com deia Bernard Shaw: l’estadística és la ciència que demostra que si el meu veí té dos cotxes i jo cap, tots dos en tenim un). Autors, traductors, il·lustradors, correctors i companyia continuen patint la precarietat d’un sector amb tarifes inamovibles. Però porteu les ampolles de cava d’una punyetera vegada, aviam si amb l’esclat dels taps emmascarem tanta queixa pesada.

Entro, doncs, a l’Indilletres de la Bisbal amb el radar posat. La sisena edició de la fira se celebra al pavelló d’esports, un espai una mica desangelat, que tanmateix cada any ens sorprèn amb la potència calorífica de les estufes del sostre. Es va inaugurar dissabte amb un discurs de l’Albert Serra que m’hauria agradat molt escoltar; diu que va començar així: "Comprar llibres és una mostra d’amor als autors i a les editorials". Ai, sí, necessitem amor, molt d’amor.

Les parades de les 46 editorials independents i les tres llibreries bisbalenques s’afileren en uns passadissos amples i de bon recórrer. Hi ha editorials ben conegudes, com Godall, Adesiara, Les Hores o Edicions de 1984, i altres de més petites. Potser hi trobo a faltar algunes independents importants: L’Altra, Males Herbes o Club Editor. Bé, no es pot anar a tot arreu, i no deu sortir a compte. Repasso les parades i m’aturo a xerrar amb aquest i amb l’altre: comparteixo qüestions professionals amb l’Ignasi Pàmies (que ha traduït Mavis Gallant); tanco tractes amb el Jaume Siurana; saludo el Xavier Cortadellas, que és el president del sarau; xerro amb el Miquel Adam sobre el seu catàleg, vaja, el de La Segona Perifèria (que em sembla molt estimulant), i sobre els meus articles rondinaires (em falta perspectiva, diu).

No tots els premis són bruts

La fira dura dos dies i, a banda de les paradetes, hi ha activitats i xerrades. Per exemple, presenten un pòdcast de ficció de sis capítols amb guions de l’Adrià Pujol (quina curiositat); donen el premi Llucieta Canyà a Gemma Medina, una crítica literària (els crítics també mereixen premis, coi!), i ens ofereixen debats amb professionals de primer nivell: Joan Burdeus, Júlia Ojeda, Núria Cadenes, Josep Pedrals, entre d’altres. Jo, per motius obvis, assisteixo a la tertúlia sobre premis literaris: Xavier Cortadellas modera el debat amb Melcior Comes (en qualitat d’autor multipremiat) i dos llibreters (Maria Teresa Calabús i Xavier Cortacans). No s’hi diu res de nou (¿es pot dir res de nou sobre això?). Pequen d’un pessimisme excessiu, diria, se’ls nota el descoratjament que amara la cosa literària catalana permanentment (m’hi incloc): que hi ha massa premis, que no són nets, que serveixen de ben poc. I sí, esclar que hi ha premis bruts, però també n’hi ha de nets. Esclar que no sempre els premis són útils ni justos. D’acord que molts premis han deixat de ser un filtre de qualitat. Però no tant. Ho amaneixen amb algunes queixes sobre autors mediàtics i sobre, ehem, "la moda de la literatura escrita per dones sobre coses de dones" (val més que no m’hi fiqui, que no em queda espai). Em quedo amb una idea de Cortadellas: l’única professió ben pagada en aquest sector és la de negre literari. Es veu que van voler muntar una xerrada sobre el tema, però cap negre va voler donar la cara. Bé: si algú necessita una negra, que em truqui corrents, eh. Després ronda de preguntes i homes que ens il·luminen amb les seves reflexions.

Encabat, parlo una estona amb la Maria Teresa Calabús, la propietària de la cèlebre Cucut de Torroella. Recordo el primer cop que la vaig veure, deu fer quinze anys: vaig entrar a la llibreria un estiu i me la vaig trobar rondant descalça entre columnes de llibres per col·locar. Aquell dia se’m va guanyar. I es tracta ben bé d’això: de pensar que el sector el formen persones singulars amb empenta i amb fe, com ella, com els que organitzen l’Indilletres, com tants altres. El balanç de la sisena edició és: bona afluència però menys vendes. Editorials i autors hem rebut poc amor.

Me’n vaig cap a casa pensant que les grans editorials tenen una flota de cotxes, i les petites funcionen amb car-sharing. Sigui com sigui, hi ha vida literària fora de les grans ciutats, i que duri: potser aquest sí que és un bon motiu per obrir una ampolla de cava. L’any que ve hi tornaré.