Hi ha amenaces que esperen el moment oportú per rebrotar
Al final de La pesta d’Albert Camus, la gent celebra la fi de l’epidèmia. Però el doctor Rieux, que ha lluitat per combatre la plaga, no les té totes: “Perquè ell sabia el que la multitud joiosa ignorava i que es pot llegir en els llibres: que el bacil de la pesta mai no mor ni desapareix, que pot estar adormit durant desenes d’anys en els mobles i en la roba, que s’espera pacientment a les cambres, als cellers, a les maletes, als mocadors i als paperots”, ens alerta Camus, traduït per Joan Fuster.
La temença de Bernat Rieux tenia fonament. Hi ha mals que sempre perviuen, que esperen el moment oportú per irrompre de nou. I l’amenaça feixista és d’aquesta mena. Ho sap prou bé la novel·lista i assagista Michela Murgia (Sardenya, 1972), autora d’un d’aquells llibres que fan tremolar de por: Instruccions per fer-se feixista (Empúries, traducció de Mercè Ubach). Un text intel·ligent, provocador i pertorbador que denuncia el feixisme defensant-lo, amb l’objectiu de descriure’n els mecanismes i de detectar i delatar el feixista que tots portem dintre. En la línia de Camus, l’autora italiana diu que el feixisme “és com un herpes, que pot resistir durant dècades al rovell de l’ou de la democràcia fent creure que ha desaparegut, per manifestar-se amb més virulència que mai al primer debilitament previsible del seu sistema immunitari”. Esgarrifa la manera com aquest manual del bon feixista explica que el feixisme latent aprofita els instruments de la democràcia per fer-se fort i per acabar-se imposant. Esgarrifa perquè l’estratègia que narra Murgia l’estem veient en directe avui a les nostres democràcies, on en teoria el feixisme era una pesta erradicada.
Les xarxes socials permeten donar veu a l’odi i la mentida
Per convertir en feixista un país sencer, només cal dissimular una mica. Es tracta d’aconseguir que el llenguatge feixista sigui acceptat socialment en els discursos. “Aquesta propensió dels demòcrates a legitimar-ho tot és indubtablement estúpida, però molt útil per al feixisme: si ens presentem a les eleccions tenint la picardia d’evitar dir de forma explícita que som feixistes, hi ha moltes probabilitats que els ximples dels demòcrates ens deixin ser candidats, ser votats i fins i tot governar -escriu Michela Murgia-. Com amb Troia, no cal posar-hi setge: n’hi ha prou construint un cavall de fusta i seran les mateixes institucions democràtiques les que ens obriran la porta”. Benvinguts, passeu, passeu.
Les xarxes socials també són vistes pels feixistes com una oportunitat. Que ara qualsevol individu pot fer sentir la seva veu? Oli en un llum: “Potser la solució més feixista és justament deixar-los parlar. Però sempre. I tothom. Al mateix temps. Sobre tot. Sense la més petita jerarquia d’autoritat entre les opinions”. Si totes les opinions són percebudes com a iguals, no podrem distingir la veritat de la mentida. És així com els demòcrates legitimen -legitimem- opinions menyspreables en nom de la llibertat d’expressió.
Quan el monstre es presenta disfressat, l’hem d’assenyalar
En una conferència pronunciada el 1995 a Nova York i publicada en català amb el títol Contra el feixisme (Ara Llibres, traducció de Maria Llopis), l’escriptor i professor italià Umberto Eco (1932-1995) ja advertia que el feixisme és etern i pot tornar a surar per poc que abaixem la guàrdia. “El nostre deure és desemmascarar-lo i apuntar amb el dit índex cadascuna de les seves formes noves, cada dia, arreu del món”. Eco va desgranar en catorze punts les característiques d’un monstre que, deia, “encara és al nostre voltant, de vegades vestit de paisà”. O li parem els peus o ja hem begut oli.
