Hi va haver un temps que els catalans es van convertir en pàries sense papers, sense un lloc on caure morts. Hi ha hagut dos grans exilis polítics: el del 1714, que en termes relatius continua sent el més gran (i encara tan desconegut), i el del 1939, aquest prou estudiat i divulgat amb els camps de refugiats a França, els vaixells cap a Amèrica, la diàspora, Tarradellas... I el del 2017 ençà té noms i cognoms, i caràcter de símbol. El tenim molt present en el dia a dia polític.

I després, esclar, hi ha hagut i encara hi ha l'emigració econòmica, sovint tant o més dura que la política, de gent que va pel món a la recerca d’una oportunitat: són l’altra cara de la moneda dels immigrants que arriben a Catalunya.

Els exiliats del 39 han deixat molta literatura testimonial, de Rovira i Virgili a Benguerel, entre tants altres. Com sempre recordava el cartellista republicà Carles Fontserè, hi va haver "exiliats de primera i de tercera". Ningú s’ho va passar bé, però alguns se’n van sortir millor. Fontserè mateix, malgrat la queixa, no va ser dels pitjors, entre altres coses perquè va col·laborar com a dibuixant amb els ocupants nazis de França. No se’n va amagar mai, ni allò va minvar el seu antifeixisme. Artista entranyable i inconformista, ja de gran sempre protegit per la Terry Broch, la seva companya -s’havien conegut a Nova York-, recordo amb afecte la visita que els vaig fer a Porqueres, a la masia on vivien sols a tocar del llac de Banyoles.

Tot això ve a tomb perquè ara s’ha publicat el testimoni d’exiliat del periodista i home de cinema Josep M. Poblet (1897-1980), De Barcelona a l’Havana... passant per Darnius (Adesiara), a cura de Jaume Ferrer i Puig. Poblet rebaixa el dramatisme d’aquell èxode. La seva mirada és costumista i curiosa. Amb 41 anys en el moment que creua la ratlla amb el grup del president Companys, sense responsabilitats ni lligams familiars, viu l’exili com una aventura, com la porta a un nou món. No té cap ganes d’amargar-se l’existència. La vida continua, malgrat tot. Un punt naïf, optimista i cinematogràfic, escriu com si filmés una pel·lícula de peripècies. Alguns li van retreure la lleugeresa. Però ell, sentimental i jovial, no volia esdevenir "un home amargat". Tampoc no era una figura política destacada, com demostra el fet que al cap d’una dècada va poder tornar a Catalunya.

Amic i protegit del també montblanquí Josep Andreu i Abelló, president de l’Audiència de Barcelona i del Tribunal de Cassació de Catalunya, va tenir el seu suport econòmic a França. Abans d’embarcar-se cap a les Amèriques amb un vaixell de segona, el Bretagne, Poblet va poder esquivar els camps de concentració i anar a parar primer a Marsella, després a un poblet de la Costa Blava i finalment a París. La preocupació eren sobretot "els papers" per poder embarcar-se rumb a Cuba, com així va ser.

Un cop travessat l’Atlàntic, li va tocar canviar de vaixell, aquest cop amb el Saint-Domingue, "construït l’any de la Maria Castanya". A cada parada coneixien "el català del poble". Fins al punt que quan va arribar a Santiago de Cuba va ensopegar amb "un negre" que parlava un perfecte català i que s’acomiadava amb un genuí "fins després!" I què feien els exiliats? Doncs el que podien: "A l’exili hem vist un banquer convertit en fabricant de xoriços; un conseller de la Generalitat al capdavant d’un establiment de peix fregit; un advocat disfressat de faquir dins d’una barraca; i un arquitecte fent filigranes per ràdio amb un xilòfon". A ell el va acollir un altre fill de Montblanc, Josep Conangla i Fontanilles, independentista declarat. Poblet també va fer tots els papers de l’auca, de representant comercial a actor professional per a la companyia de José María Béjar en una gira fent el Don Juan Tenorio de Zorrilla.

Després d’uns quants anys a Mèxic, i ja havent tornat a Catalunya, durant la postguerra Poblet no va parar d’escriure, especialment comèdies i adaptacions teatrals. I pocs anys abans de morir, el 1976 va publicar les seves Memòries d’un rodamón.