ELS LLIBRES I LES COSES

La càrrega de sentir-se català

La càrrega de sentir-se català / H. BAMBERGER / P.O.L Zoom

Es poden trobar a faltar les coses dolentes? Fugir del passat no sempre és possible. Pot ser tan difícil com fugir d’un mateix. L’herència rebuda sempre és allà, en un racó de l’ànima, de la nostra memòria. Una mare sempre és una mare, els pares no els podem esborrar. “És el que fem des de temps immemorials, no? Estimem els pares, després els trobem emprenyadors, després marxem...” Ho llegeixo a El gueto interior (Ed. 62, en traducció de Jordi Martín Lloret), de Santigo H. Amigorena, llibre escrit en francès, construït sobre la memòria del seu avi, Vicente Rosenberg, un jueu polonès argentí.

El jove Vicente va lluitar a la Gran Guerra al costat del general Pilsudski, heroi polonès. Sentia rebuig cap al seu món jueu, que l’ofegava. Parlava ídix i polonès, i estimava la llengua i la literatura alemanyes (Goethe, Schiller, Hölderlin, Novalis, Heine...) Al tornar del front i reincoporar-se a la vida civil, a la universitat ja va notar en pròpia pell l’antisemitisme. Decebut, el 1928 va decidir fer les Amèriques. Va arribar a l’Argentina amb les butxaques buides, però amb maneres de dandi, un cert sentiment de superioritat i ganes de menjar-se el món. Xerraire i ballarí, tendre i irònic, les coses li van anar bé. Va progressar, es va casar amb la Rosita (també filla de polonesos jueus). Als seus fills els deia: “Quan se surt de casa s’ha d’anar sempre ben vestit” com “un gest de cortesia per a tota la gent amb qui ens creuem i que no coneixem. Està bé demostrar-los que hem fet un esforç, un esforç adreçat a ells. És com comportar-se quan es menja, que no es fa només per un mateix...”

A Polònia hi van quedar la mare i els germans. A l’Argentina ell es dedicava a ballar, xerrar, jugar i viure la vida. El sogre li va muntar una botiga de mobles. Però, de cop, li retorna l’eco del passat, el drama del país d’origen i d’Europa, la persecució de la mare i dels germans pels nazis. Per què no havia anat a buscar-la quan encara es podia? El sentiment de culpabilitat el porta al silenci: ni ídix, ni polonès, ni argentí. Decideix no parlar. En l’Argentina de nou opulenta a causa de la guerra que devasta Europa, ell cau en el buit, en el joc d’apostes (amb ganes de perdre-ho tot), en la foscor. Vol deixar de saber el que sap: que els seus s’estan morint i que ell no ha fet res per salvar-los. Es converteix en un fantasma silenciós i solitari.

El Vicente, que s’havia sentit sobretot polonès i havia estimat la cultura alemanya, que havia fugit de l’herència feixuga de la religió jueva, de la llengua ídix, que se sentia argentí, de cop comença a projectar odi cap als polonesos i els alemanys. Ell havia pensat i havia sigut moltes coses fins que els nazis l’obliguen a definir-se per una de sola: ser jueu; el confinen en aquesta identitat contra la seva voluntat. Queda atrapat en el seu gueto interior. Empresonat en una identitat construïda sobre la idea que els jueus són únics perquè són els que pateixen més i els que pensen més. La seva felicitat és el resultat d’una extrema infelicitat. Però el Vicente ja no torna a ser mai feliç.

Salvant totes les distàncies, que són moltes -ho repeteixo, moltes-, això és el que ens passa als catalans. Hi ha una espanyolitat que ens empeny sempre a afirmar-nos i a recloure’ns en la nostra catalanitat. Passen els anys, les dècades, els segles, i la història fatalment es repeteix. Fugir del passat no sempre és possible.