Hi ha hagut rebombori en el món de l’art -això passa cada tant- perquè s’ha descobert que un oli sobre tela que se suposava de molt poc valor ha resultat ser, segons diuen els experts, obra de Caravaggio (1571-1610), milanès i gai per escreix, un representant força important de la pintura barroca. També ho és Velázquez, i es veu de seguida qui dels dos és més gran pintor. Però Caravaggio va posseir aquest estil tan seu -com si il·luminés els objectes de les seves pintures amb els mateixos llums poderosos i pàmpols que es fan servir avui per rodar una escena d’una pel·lícula quan no hi ha prou llum natural-, aquest joc entre la molta llum i la molta ombra, en la qual, sens dubte, va ser un mestre. (Rembrandt encara més, que il·lumina un quadre enorme amb un fanal, com Goya a la tela sobre els assassinats del 3 de maig de 1818. Però deixem les comparacions, gens odioses per cert.)

El cas és que aquell quadre, que penjava en una dependència qualsevol de la casa dels seus actuals propietaris, els germans Pérez de Castro, va ser portat a una subhasta (“sota l’asta”, essent l’“asta” el pal amb una bandera que indicava on es venien les coses al millor postor) i se’n demanaven 1.500 euros, ni poc ni massa per a una pintura que no fa gaire impressió, la veritat: un Ecce homo fumat. L’havia posseït el secretari de la cort de Nàpols, Juan de Lezcano, després el virrei de Castrillo, i després, havent arribat a Madrid, havia anat a parar als avantpassats de la família que hem dit.

És molt possible que els venedors se la volguessin treure de sobre per poc preu perquè no els agradava i no els constava que fos de Caravaggio. Però quan els experts, que han desfilat davant la peça per dotzenes, han convertit un quadre ni poc ni molt desitjat en un objecte d’un valor astronòmic -trenta milions d’euros?, cinquanta?, ja es veurà- els deu semblar millor que l’últim Leonardo que s’ha venut públicament, tampoc cap meravella. Imagino ara aquella gent que té a casa el quadre que els va regalar un amic que no ha passat a la història de l’art, i que se’l miren adelitats, perquè fa goig. No porta cap firma notable, i els seus propietaris no són ni tal cosa: són una gent que els agrada allò que tenen penjat, i no pensen a vendre-s’ho, en alguns casos encara que els donessin 1.500 eurells. Les cases anònimes són plenes d’aquestes teles sense anomenada, però que fan les delícies dels que se les miren cada dia; podria ser el cartó original delSant Sopar de Leonardo, però no era amic seu, aquest. En el cas del Caravaggio la cosa ha anat d’una altra manera: allà el tenien, no se’l miraven, no sabien de qui era ni com havia arribat a casa seva; i, amb aquests precedents, eren millor 1.500 euros que una nosa. I si són cinquanta milions, lloaran Déu a les altures.