HE LLEGIT NO SÉ ON

El caminar lleuger de les paraules

JOSEP MARIA ESPINÀS / FERRAN FORNÉ Zoom

La literatura juvenil, un invent que respon a un nou mercat de lectors

Converso amb Pep Puig, que ha publicat la novel·la Caminant junts per la lluna a L’Altra Tribu, el segell juvenil de L’Altra Editorial, tot i que no creu gaire -o gens- en la literatura juvenil. “L’etiqueta de novel·la juvenil és horrorosa -em diu-. Maria-Mercè Marçal va explicar fa molts anys en una conferència que ella feia llegir als seus alumnes Solitud, La plaça del Diamant i Aloma. La literatura és literatura o no és literatura. Pensa en Els 400 cops, La strada, El sur o Boyhood : són pel·lícules juvenils? No. Estan protagonitzades per joves i les poden veure els joves, però són per a tothom. O totes són juvenils o no ho és cap. Un nano amb prou bagatge lector pot afrontar qualsevol text”.

La literatura juvenil és un fenomen relativament nou. “Amb poca història, amb poca tradició de gènere i, freqüentment, amb pocs escrúpols -apuntava l’enyorat Emili Teixidor a La lectura i la vida (Columna, 2007)-. I sense regles clares. Per això ens trobem amb col·leccions que barregen clàssics com Jack London o Josep Maria de Sagarra amb obres recents escrites amb voluntat de dirigir-se exclusivament a un públic jove. Així contribueixen a esborrar els límits de l’edat i del gènere. No estic dient que un jove no pugui llegir Jack London o Josep Maria de Sagarra, i fins i tot Lev Tolstoi o Fiodor Dostoievski, o qui vulgui, si li ve de gust. Dic que aquests autors no van escriure específicament per a joves, que aquest nou mercat juvenil abans no existia i que ara existeix perquè respon a les necessitats d’un nou mercat de lectors adolescents”. L’escolarització obligatòria fins a edats cada cop més altes ha fet créixer els lectors potencials, però només una minoria de joves ho poden llegir tot de seguida. La majoria, ens recordava Teixidor, no podran accedir plenament a Dostoievski o a Daniel Defoe sense l’ajut d’un bon professor o d’una bona tria de lectures que els permetin anar superant obstacles.

Molts llibres millorarien si n’eliminéssim una de cada cinc pàgines

Els joves no són estúpids, potser no cal que els aplanem gaire el camí lector. “Una certa facilitat sí que hi ha de ser -opina Pep Puig-. Una certa lleugeresa. Però aquest és un exercici que haurien de fer tots els autors, també quan escriuen per a adults. Molts autors abusen dels lectors”. Puig sospita que la culpa és dels editors, que no gosen esquilar els textos que reben. I això que, esquilats, millorarien. Ho quantifica Josep Maria Espinàs al magnífic El meu ofici (La Campana, 2008): “En general, si a un llibre -novel·la, narracions, assaig- se li suprimís un 20% de les seves pàgines, amb això sol guanyaria un 20% de qualitat”. Els paletes, quan pugen una paret, llencen el ciment que sobra. Els cuiners eliminen l’excés de salsa dels plats. Per què als autors els costa tant vetllar per les proporcions exactes d’ingredients dels textos que cuinen? Perquè l’escriptor sovint “s’estima descontroladament el que fa”, respon Espinàs. “No és un totxo, no és un sofregit allò que manipula. I el que sobra d’una pàgina, o d’un llibre, és part d’ell mateix”.

Josep Maria Espinàs també defensa la lleugeresa. Els llibres, diu, convé que tinguin un caminar lleuger. “Lleuger no vol dir frívol, ni insignificant”, aclareix. Per caminar lleuger cal un gran domini de les cames. O de l’ofici. La lleugeresa està prou ben valorada en molts aspectes de la vida (a l’hora d’agafar un autobús, de fer un joc de màgia), però aplicada a un escrit no fa pinta de ser un elogi. Amb la seva lucidesa habitual, Espinàs ho veu així: “L’escriptura lleugera pot ser bona o pot ser dolenta, naturalment. Com la feixuga. El que passa és que l’escriptura feixuga pot fer creure que l’autor té alguna cosa important al cap, d’una complexitat no apta per a tothom, però a vegades és una afectació autocomplaent, i altres vegades -potser més- és el resultat del coneixement defectuós de l’ofici d’explicar-se”.