El repte d’assolir un estat intern que la vida no proporciona
Tenir una cosa per dir i trobar la manera de dir-la. Un què i un com. És el que cal per posar-se a escriure. Però no només: l’escriptor també ha de controlar les pròpies energies per poder treballar. “Ha d’estar prou engrescat per endinsar-se en la tasca que ha de fer, però no tan engrescat que sigui incapaç de seure a fer-la. Ha de tenir prou fe per tirar la feina endavant i renovar-la, però no tanta fe que s’imagini que està escrivint bé quan no és així”. Ho llegeixo a Viure escrivint, un recull d’articles de l’autora nord-americana Anne Dillard en què reflexiona sobre el fet d’escriure. És un llibre del 1989, però ha sortit ara en català amb el segell de L’Altra Editorial, amb pròleg de Vicenç Pagès i traducció d’Alba Dedeu.
L’escriptura de la primera versió d’una obra, diu Dillard, “exigeix que l’autor es trobi en un estat intern peculiar que la vida normal no proporciona”. ¿I com s’ho fa una persona ordinària per preparar-se per entrar en un estat extraordinari un matí qualsevol? ¿On troba el combustible necessari per enlairar-se? Dillard recorda com s’esmolava a si mateixa per aconseguir arrencar, durant uns mesos que va viure en una caseta de troncs d’una sola habitació en una platja deserta: “Caminava fins a l’aigua. Posava música a l’odiós radiocasset, rentava els plats, bevia cafè, em quedava dreta sobre un tronc de la platja, mirava els ocells. [...] Ara fumava un cigarret o dos i llegia el que havia escrit el dia abans. El que havia escrit el dia abans s’havia d’alentir una mica”. Afegia paraules a una frase, potser s’arriscava a escriure una frase nova. Una frase que, molt probablement, seria eliminada l’endemà.
De l’hàbit perdut, el temps malbaratat i la mandra immensa
“Per què no escric?” –es preguntava Katherine Mansfield un dia improductiu del 1916–. Per què, sentint-me tan plena d’idees, no començo? Si tingués el valor d’empènyer contra la porta rígida i inflada totes aquestes mentides que duc a dins. Per què trigo a fer-ho? Perquè soc mandrosa, he perdut l’hàbit de treballar i malbarato més temps del que seria raonable. En realitat és mandra, una mena de mandra immensa, odiosa i degradant”. (Diario, Katherine Mansfield, editat per Lumen amb pròleg de Virginia Woolf.)
“Encara no he començat a escriure, tinc una cinquantena de contes en cartera i em penso que bé n’hi haurà mitja dotzena de bons entre tots plegats –diu Mercè Rodoreda a Anna Murià el juny del 1946–. Ara faig un estudi a fons dels contistes americans. Els que més admiro són Steinbeck, Faulkner, junt amb el meu amor que és K. Mansfield. És difícil trobar el secret d’aquesta gran força expressiva. Si un dia el trobo...”. (Cartes a l’Anna Murià, tot just recuperades per Club Editor amb una nova edició de Blanca Llum Vidal i Maria Bohigas).
Treballar intensament és necessari, però amb això no n’hi ha prou
“Quan la feina no rutlla, no hi ha vida més penosa que la d’un escriptor. Però quan sí que rutlla, quan la il·luminació ha centrat una obra que tot seguit avança amb claredat i fluïdesa, no hi ha cap alegria com la de l’escriptor”. Ho diu Carson McCullers en un dels textos aplegats a Entre la solitud i el somni (L’Altra, traducció d’Alba Dedeu). Segons McCullers, per escriure bé cal a més a més la intervenció dels déus: “Com a escriptora, sempre he treballat intensament. Però, com a escriptora, també soc conscient que no n’hi ha prou de treballar intensament. Durant aquest procés de treball intens, cal que hi hagi una il·luminació, una espurna divina que enfoqui i equilibri la feina”.
Un què, un com, gasolina, temps i una espurna divina. I ja ho tindríem.
