Tenir bon demble, a la vida, només reporta avantatges. No serveix de gaire fer-se mala sang, ni entre persones ni entre nacions. Però és molt habitual que cada nació parli malament de la seva veïna, sovint amb expressions exagerades i impròpies.
Així, per exemple, Montesquieu va escriure, a les seves Cartes perses (núm. 78), una sèrie de penjaments contra Espanya, agafada a l’engròs, que tenen molt poc a veure amb la realitat. Hi deia, per cas, que “la gravetat espanyola es mostra principalment en les ulleres que porten els homes, i en els bigotis”; o que “quan a Espanya un home té un mèrit relatiu, com el de posseir una espasa llarga o haver après del seu pare l’art de fer enrabiar una guitarra dissonant, ja no treballa mai més”; o “qui es passa deu hores cada dia assegut en una cadira assoleix dues vegades més consideració que el que només se n’hi passa cinc, perquè la noblesa s’adquireix en una cadira”; o bé “els espanyols permeten que les seves dones vagin espitregades, però esmercen molts miraments a evitar que ensenyin els turmells”; i encara: “Els espanyols que no han estat cremats per la Inquisició hi són tan addictes, que els sabria greu que desaparegués”; i més: “L’únic llibre bo que tenen els espanyols és el que ridiculitza tots els altres”.
El cas és que el mig il·lustrat espanyol José Cadalso -d’altra banda autor d’un llibre esplèndid anomenat Los eruditos a la violeta, en què fa befa dels pseudoerudits tan habituals a l’Espanya del segle XVIII-, quan va llegir aquesta carta que no té ni tres pàgines, es va sentir obligat a sortir en defensa de la pàtria bo i escrivint, cap al 1768, un opuscle difícil de trobar: Defensa de la nación española contra la carta persiana LXXVIII de Montesquieu, editada per la Universitat de Tolosa de Llenguadoc l’any 1970.
Cadalso hi respon a totes les pulles del francès amb uns arguments que fan riure tant com les afirmacions de l’altre. Sempre passa igual, i a totes les nacions. Escau a totes tenir un gran urc per allò que és propi, sens dubte. Però si un ciutadà d’una altra nació es despenja amb un escrit contra la pròpia, només cal fer-ne un altre amb la intenció contrària, si és possible més enginyós i menys tòpic. I, sobretot, prendre’s l’afer amb una gran dosi d’humor i amb bon demble, que vol dir el mateix. ¿Parlen malament de nosaltres? Doncs demà m’afaitaràs, i tal dia farà un any, i amb qui no sap riure fa de mal viure.
