La vida no continua, la vida s’acaba sense demanar permís
“Jo havia treballat molt dur durant prop de dos anys amb l’únic propòsit d’infondre vida a un cos inanimat. M’havia privat de descans i de salut. Ho havia desitjat amb un ardor que excedia de molt la moderació. Però ara que havia acabat, la bellesa del somni s’esvaïa i l’horror i la repugnància m’omplien el cor. Incapaç de suportar l’aspecte de l’ésser que havia creat, vaig sortir corrents de l’habitació i vaig estar una bona estona caminant per la meva cambra, sense poder tranquil·litzar la meva ment per dormir”.
Són paraules de Victor Frankenstein al capítol cinquè del clàssic de Mary Shelley, una autora que tenia només divuit anys -sembla mentida- quan va escriure una novel·la clau del Romanticisme: Frankenstein. L’adaptació teatral que n’ha fet Guillem Morales, per encàrrec de Carme Portaceli, comença en el moment de la creació. “La vida no continua, la vida s’acaba sense demanar permís, sense contemplacions, sense temps per a les últimes paraules -exclama Àngel Llàcer des de l’escenari del Teatre Nacional-. Per què hem de renunciar a tenir un control sobre l’existència?” Al llibre està molt present la idea de desafiar la divinitat, però Morales ha preferit subratllar el poder de la natura per damunt d’hipotètics déus. “La natura no és amable ni cruel, és indiferent al dolor, a la violència, a la destrucció”, sentim en una escena de l’obra.
De la innocència a la saviesa per acabar tornant al no-res
La Criatura interpretada per Joel Joan se’ns fica a la butxaca amb la seva capacitat d’humanitzar-se. “Com més aprenc, menys entenc el que m’envolta”, diu al vell De Lacey. Benvingut a la condició humana, monstre entranyable. La Criatura aprèn a parlar, a llegir, a pensar. I, sobretot, aprèn a odiar i a estimar. El camí dolorós que va de la innocència a la saviesa i que acaba en la tornada al no-res és també el camí que recorrem cadascun de nosaltres: naixem per una decisió aliena i no tenim altre remei que viure (i, doncs, aprendre) fins a la mort.
Coincidint amb el bicentenari de la publicació de la novel·la de Mary Shelley, l’editorial Comanegra salta a la narrativa catalana amb un projecte innovador, batejat amb el nom de Matar el monstre, que valdria la pena aplaudir ni que només fos per la gosadia. Es tracta d’un homenatge literari a Frankenstein en forma de set novel·les de set autors -Ada Castells, Susanna Rafart, Julià de Jòdar, Jordi Coca, Núria Cadenes, Mar Bosch i Miquel de Palol- que aniran sortint al llarg del 2018 i que, llegides en conjunt, aspiren a dibuixar una mena de gran novel·la polifònica de Barcelona. Els escriptors van assumir tres condicionants: cada història havia d’estar ambientada en un any concret (1818, 1888, 1929, 1968, 1992, 2004 i 2018), havia de passar a Barcelona i havia d’incloure un mateix personatge secundari, que és una picada d’ullet al doctor Frankenstein. A sobre, aquest personatge misteriós amaga un secret que només es revela després de la lectura de tots set títols.
La història d’una dona que s’empodera si us plau per força
La primera novel·la del projecte va firmada per Ada Castells, es titula La primavera pendent i ja és a les llibreries. Ens presenta la història d’una dona que ha de portar tota sola el timó d’una fàbrica d’indianes. El seu home ha fugit a Anglaterra “amb el cap enfebrat per una idea” i ella es veu obligada a empoderar-se a l’estil antic, és a dir, sense fer servir el terme empoderament. El marit es diu Francesc Castany, un nom i cognom que evoquen -a la catalana- el científic turmentat que va immortalitzar Mary Shelley ara fa dos segles.
