BarcelonaEl feminisme és una causa justa, que ha portat molts països a promoure lleis a favor de la igualtat de drets entre homes i dones, i alhora ha elevat el sentit de respecte que les dones mereixen, igual com el mereixen els homes: humans, ho som tots.

Aquesta paraula, humans, encara no fa gaire nosa al moviment que hem dit, però n’hi ha moltes que han semblat arbitràries i masclistes —sense haver pensat que les llengües han estat forjades durant segles per tots els parlants, homes i dones. Per exemple, el substantiu tothom —que en català del segle XIII s’havia escrit “tot hom”, fórmula que ara podria resultar lleugerament masclista— està desapareixent a favor d’una barbaritat gramatical: “Tots i totes”. Aquestes dues paraules són adjectius i, totes soles, no volen dir res, llevat de poques excepcions. Si hem d’agrair a una colla que ens han fet un regal d’aniversari, per sort encara no diem: “Gràcies a tots i totes” —¿tots els què i totes les què?—, sinó “Gràcies a tothom”. Polítics políticament correctes cauen en la incorrecció cada vegada que, per amor d’una polidesa completament agramatical, fan servir aquest famós “tots i totes”. Però, per sort, hem vist fa poc a TV3 una cosa ben correcta: ”El Govern de tothom”.

Si per una mania s’arribés a pensar que tothom no es refereix a la suma d’homes i dones, llavors podria començar a divulgar-se la distinció “tothom” i “totadon”. O caure en el ridícul de dir sempre els dos adjectius amb el substantiu de rigor: “Tots els homes i totes les dones”. En aquest cas, a causa de l’extrema puntualització, caldria afegir-hi: “I tots els nens i totes les nenes, i tots els vells i totes les velles”, etc. Llavors els discursos no s’acabarien mai. Els francesos fan servir el pronom indefinit on —“On dit, on parle, on mange”— i en castellà tenen dificultats a traduir-lo —“Se dice, unos dicen”, etc.—, però en català la fórmula nostrada encara és viva (ja veurem quant de temps durarà): “Hom diu...”, que, atès l’origen tardomedieval de la paraula homo, equival a la suma d’homes i dones: ésser humà.

Feliços els grecs, que tenien la paraula anthropos, que és literalment la suma de mascle i femella. I feliços els alemanys, que encara avui tenen tres paraules diferents per a l’ocasió que convingui: Mann (home), Weib (dona) i Mensch (masculí i femení plegats, com anthropos).

¿Serà possible que una causa justa, legítima, necessària i raonable porti com a conseqüència la perversió de la gramàtica? Una dona va ser justament qui més va lluitar contra això: Carme Junyent, enyorada.