Barcelona"Els que manen s'han apoderat de la voluntat de les dones i ara ens la imposen", escriu la lingüista i professora M. Carme Junyent al pròleg del llibre que ha impulsat, Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou. Recull l'aportació d'una setantena de dones que, ja sigui des de l'ensenyament, la traducció, la correcció o l'administració donen arguments per debatre sobre l'ús de la llengua inclusiva o no sexista. El volum, que ha publicat Eumo fa tot just una setmana, ja s'ha col·locat al capdamunt dels llibres més venuts de no-ficció en català.

Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou ha vingut precedit per la polèmica. Quan va penjar a Twitter el títol del llibre va aixecar polseguera.

— Més que el títol, diria que la cosa anava per mi. He tingut uns quants perseguidors al llarg dels anys, i van reincidint. Mai no he estat bona titulant, però aquest títol em sembla encertat, i encara més havent vist tot el que va passar. Ve del primer correu que vaig enviar a una cinquantena de professionals de la llengua. Els demanava que diguessin la seva sobre la llengua inclusiva, i que l'objectiu del llibre era demostrar que som moltes dones les que diem que ja n'hi ha prou.

Han acabat sent una setantena.

— Algunes de les primeres cinquanta em van dir que no perquè o bé tenien massa feina, o bé no estaven d'acord amb les condicions, o bé no volien dir –o més aviat no s'atrevien a dir– el que pensaven sobre aquesta qüestió. Vaig escriure a més autores, i en total em devia posar en contacte amb una mica més d'un centenar de professionals de la llengua. Hi ha hagut més de trenta renúncies, i això és el que em preocupa, perquè algunes de les veus que no hi són estan lligades a alguna institució.

El llibre explica amb precisió de quina manera les institucions i la classe política han adoptat aquest llenguatge no sexista en les seves comunicacions.

— El gran problema de la llengua inclusiva és que, en realitat, discrimina. Quan parlem de ciutadanes i ciutadans, les ciutadanes queden excloses del conjunt de ciutadans. És un canvi que em sembla perniciós i per això el denuncio. A la meva generació, quan deien que una cosa no era per a nens, jo em sentia inclosa, com a nena, en el conjunt de nens. Ara ja no és així. Hem aconseguit que les nenes s'autoexcloguin. Aquesta és una de les pitjors conseqüències del desdoblament lingüístic.

Quina altra destacaria?

— Que fomenta el binarisme. Per això, recentment, hem sentit a parlar de la conveniència de l'ús del totis a Tània Verge, consellera d'Igualtat i Feminismes de la Generalitat.

Fa pocs dies la consellera recordava que l'ús de totis és "un reconeixement a les persones no binàries".

— No crec que aquesta paraula reculli el batec del carrer, em sembla que ve més d'una elit que del mateix col·lectiu LGBTI+. He tingut alumnes trans i amics trans, i mai no han expressat la necessitat que se'ls reconegui amb una paraula diferent. El que volen és viure la seva vida i que els acceptin tal com són. Amb la llengua no arregles els seus problemes. Més aviat els acabes d'ensorrar, si t'hi refereixes amb paraules com totis.

Però cada vegada més polítics se sumen al llenguatge inclusiu. A vegades provoca situacions compromeses, com la del discurs d'investidura de Pere Aragonès, quan va mencionar "els exiliats i les exiliades i els presos polítics".

— Podem pensar que incloïa Carme Forcadell i Dolors Bassa quan deia presos, però com que abans va desdoblar els exiliats de les exiliades, també podem creure que com a preses no estan incloses en els presos.

Des de l'Ajuntament de Barcelona s'ha arribat a proposar cinc fórmules per a l'enunciat "il·lustríssims veïns i veïnes", que inclouen "il·lustríssims veïna i veí" i "il·lustríssims veïnes i veïns".

— I l'Ajuntament de Sentmenat va tenir la pensada de distingir entre tions i tiones. Els va semblar que era més just feminitzar les tiones, però els hi van posar trenes i pestanyes. Visibilitzant les tiones les van marcar d'una determinada manera! El tió és un tros de fusta. Parlant de tiones no només perdem el significat original, sinó que les estereotipem.

Al pròleg hi llegim: "El gènere tal com l'entenem nosaltres és residual; en canvi, el masclisme és universal".

— La idea que si canviem la llengua canviarà el món és una fal·làcia. Si algú troba un sol exemple en què això hagi passat, estic disposada a revisar el que penso. Aquest debat sobre la llengua inclusiva n'amaga un altre que és més important, que és l'anàlisi del discurs. Qui parla? A qui s'escolta? I qui parla més? La relació entre discurs i poder no s'estudia gaire, fora de l'àmbit acadèmic.

Al llibre la sociolingüista Montserrat Sendra menciona aquell partit polític català que "utilitza sistemàticament el femení genèric" però que "quan es denuncia un cas d'assetjament contra una dona" acaba protegint "l'agressor".

— Algú recorda com es tractava la Carme Forcadell quan era presidenta del Parlament? Jo sí. Li donaven lliçons de tot, i ho feien des del masclisme i el classisme.

El llibre recorda que les directrius per fer més inclusiva la llengua i visibilitzar les dones van començar a la dècada dels 70 del segle XX.

— Crec que, en general, la situació de la dona és pitjor ara que aleshores. A la dècada dels 70 el feminisme es va plantejar com un moviment de classe. Es va fer, sobretot, reivindicant el paper de les dones en professions liberals: periodistes, metges, advocades, mestres... Quan va passar això, les que treballaven en fàbriques o en empreses de neteja es van trobar que amb els seus sous no podien pagar la llar d'infants. D'elles i de tantes altres no se'n va preocupar ningú. Aquests fonaments ens han portat fins ara. És més difícil ser dona avui que quan jo era jove.

No és la primera vegada que vostè s'interessa per com es fa referència a les dones a través del llenguatge. El 2010 va impulsar, des del Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades, unes jornades per repensar el gènere en català. Va ser l'origen del llibre col·lectiu Visibilitzar o marcar (Empúries, 2013).

— El meu interès arrenca de molt enrere, quan el 1977 vaig publicar l'article "El gènere en suahili". M'encuriosia el funcionament de les classes nominals en aquesta llengua coincidint amb el moment en què es començava a parlar de la llengua no sexista. Les propostes s'adreçaven a canviar el gènere gramatical, que és un tret no universal, quan el masclisme sí que ho és, d'universal. Molts anys després em vaig adonar que aquesta preocupació no era cosa de quatre gats quan el 2009 ens va arribar el programa oficial dels cursos dels Juliols de la UB amb alguns títols canviats adaptant-los a les noves normes. El 2010 vam organitzar les jornades: hi havia tanta gent que en comptes de fer-ho a l'Aula Magna de la Facultat ens vam haver de desplaçar a la Facultat de Geografia i Història.

Una dècada més tard s'ha convertit en un tema de debat social.

— És que cada cop hem anat a més. El 2010 encara no havia sortit el parlar en femení, ni tampoc les propostes de gènere neutre. Penso que la dicotomia entre visibilitzar i marcar continua sent vàlida. Quan parlem de visibilització hem de recordar que qui et visibilitza és un altre: jo no vull que em visibilitzin, vull poder ser-hi i que em vegin. A l'hora de marcar, només cal recordar que quan crees un femení a partir del masculí, el problema és que sovint agafa un matís despectiu. En aquest punt, només cal recordar la diferència que hi ha entre un home públic i una dona pública.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir 'Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou' a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.